Tinc 56 anys, he viscut unes quantes campanyes electorals i, des de fa uns anys sento moltes vegades allò d’“una altra campanya electoral”, que sovint utilitzen aquells ciutadans que també, i d’una forma que denota cert conformisme utilitzen la famosa “tots els polítics són iguals”; aquest és el primer pas cap a l’abstenció.
Quan tenia 18 anys i uns mesos vaig poder exercir per primera vegada el meu dret a votar, a decidir quelcom. Va ser al referèndum de l’OTAN, en què es decidia si la població espanyola volia que Espanya entrés a formar part d’aquesta aliança.
Aquella nit no vaig poder dormir gaire, sí, encara ho recordo amb emoció, no recordo el col·legi electoral on vaig exercir el meu dret, però recordo l’emoció que vaig sentir en fer-ho, i si haguéssim arribat a guanyar hauria estat fantàstic.
Molts dels nostres avis, besavis i per a alguns, rebesavis, van lluitar i fins i tot morir per defensar uns drets entre els quals s’inclou el dret a votar, no val a dir que els estem menyspreant quan utilitzem aquelles frases solemnes que he escrit al principi.
És possible que els últims anys les campanyes hagin estat més nombroses del que tocava, i que certs polítics, si es poden anomenar així, han utilitzat el nostre vot per al seu propi interès. Però no creieu que encara val la pena gaudir d’aquest dret que tenim? Ara puc utilitzar una altra frase doctrinal, “quan no hi sigui em trobaràs a faltar”, doncs és el que ens passaria a la majoria si no poguéssim exercir aquest dret universal, i dic la majoria perquè hi ha alguns que ja els hi estaria bé, que desaparegués aquest dret.
No us demanaré que dissabte us costi dormir, o que diumenge us desperteu aviat amb el neguit i l’emoció d’anar a votar per primera vegada, el que sí que us demano és que quan aneu cap al col·legi electoral penseu un instant en tots aquells que donarien fins i tot la vida per exercir aquest senzill gest de posar una papereta dins d’un sobre i introduir-ho dins d’una urna.
Salut i República.
