Tots estarem d’acord que els diners, tant si és gestionat per l’administració com per particulars, és sempre un bé prou escàs. I l’ús i el destí que se’n faci ha de ser, necessàriament, raonat i justificat en termes de necessitat. En el cas dels particulars (persones, famílies, empreses...) sembla que les prioritats són fàcils d’identificar ja que les conseqüències de les bones o males decisions en l’ús dels recursos econòmics recauen sobre elles mateixes generalment en un temps prou immediat. És a dir, si una família decideix prioritzar exageradament les vacances i les festes per davant del menjar i l’habitatge, posem per cas, les conseqüències de les decisions preses en l’ús dels recursos econòmics recauen immediatament i única en la unitat familiar. En el cas de les administracions públiques, les coses són una mica més complicades per diversos motius. Un dels principals és per la lentitud de totes les administracions a fer efectives les decisions preses. Fins a cert punt és comprensible, ja que cal donar a la ciutadania la possibilitat de defensar-se davant de decisions de l’administració que puguin afectar els seus interessos. Però en aquesta lentitud hi ha altres factors que hi intervenen i que haurien de canviar-se per millorar l’eficiència de l’administració: coordinació, planificació, coneixement, especialització, seguiment, recursos humans, agilitat de gestió, millora de programes informàtics ... Tot això provoca que les decisions preses arribin molt tard i les seves possibles conseqüències encara més. I, a més a més, van molt més enllà dels pocs que han pres una decisió que afecta tota la comunitat. I aquest problema en la lentitud enllaça amb un altre aspecte de l’administració que el fa molt més greu: els cicles electorals són curts i els polítics necessiten presentar-se a unes noves eleccions en accions de govern que siguin fàcilment “visibles”, “reconeixibles” i “gaudibles” per la ciutadania. I ara arribem al moll de l’os del fons del problema. Sovint el debat en els equips de govern de les administracions se situa entre allò que és necessari però que per a la ciutadania no serà “visible” i allò que no és tan necessari però que la població podrà percebre immediatament com una millora en el seu dia a dia. L’ajuntament de Castellar ha estat un mestre en els darrers anys en les seves accions de govern: ha prioritzat allò perceptible per la població (per exemple equipaments, places noves, pacificació i plataforma única dels carrers, una nova i costosa piscina...) en detriment d’infraestructures soterrades (clavegueram, recuperació d’aigües pluvials, dimensió adequada en la canalització d’aigües, disminució de les pèrdues d’aigua de la xarxa...), estudis sobre necessitats esportives i culturals, estudis sobre mobilitat, manteniment, inversió en energia sostenible...
Ens podríem centrar en molts altres temes i ben diversos, però un dels més preocupants és el de l’aigua. El que ha passat al País Valencià (al marge de la pèssima gestió política) no és res més que una cosa que ja fa anys que han avisat els experts i científics: les pluges guanyaran intensitat i seran cada vegada menys regulars. Això significa que els canals, les rieres, les conduccions i les xarxes d’aigua urbanes i interurbanes són absolutament insuficients per absorbir els enormes cabals que poden caure en poca estona. A Castellar en tenim un exemple perfecte en els carrers refets amb plataforma única, que queden amarats d’aigua quan plou, ja que no es pot evacuar pels canals previstos. A més, en molts casos les obres s’han fet precipitadament (per allò que s’acosten les eleccions) i han deixat molt poca altura entre el carrer i les entrades de domicilis i establiments. I això que a Castellar encara no hem tingut episodis importants de pluges torrencials. Tot això ens hauria de portar de manera urgent a reconsiderar les inversions, ja que si ho continuem fent per conveniència enlloc de per necessitat les conseqüències poden ser desastroses per a la població. Fins i tot per als mateixos polítics, ja que la persistent estratègia en fer política de façana que ha garantit una imatge rendible durant molts anys pot desaparèixer de sobte en el moment en què els vaticinis dels científics es confirmin.
I, en això, la pregunta que ens hem de fer no és si passarà o no, sinó quan passarà. I a hores d’ara crec que ningú, excepte Trump i Aznar, discuteix els valors de coneixement que aporta la ciència.
Sembla que l’aigua és un tema recorrent en els temps que vivim, sigui per excés o per defecte, en què cada vegada hi haurem de donar més importància en recursos, estudis, estructures adequades i, també, conscienciació. La població haurà d’aprendre a valorar més allò que no “veu” ja que acabarà sent més important que no pas el que “veu”, i als polítics se’ls hauran d’exigir inversions menys rendibles electoralment però molt més necessàries socialment.
