L’aspecte mental és un dels principals aspectes que han de treballar els clubs esportius en la tornada de la competició
Durant l’últim any hem viscut en l’excepcionalitat. La pandèmia ens ha capgirat tots els plans vitals i les rutines ens han canviat per complet, una situació que molta gent no ha aconseguit portar bé. Si ho extrapolem al món de l’esport amateur, el drama també és de dimensions èpiques, ja que els esportistes han de sumar aquest àmbit a la seva vida diària.
L’esport forma part important del dia a dia de qui el practica, i deixar de practicar-lo pot significar un greu problema vital. A banda, les competicions, tot i ser secundàries –es pot viure sense competir, però no sense esport– aporten el punt de repte necessari per superar-se. I és en aquest aspecte que arriba el problema: per a la gran majoria no és el mateix fer esport amb l’objectiu de competir i millorar registres o resultats, que fer-ho sense.
La pandèmia ha trencat el teixit esportiu de molts clubs i tots han perdut un nombre de socis i practicants esfereïdor, sovint adolescents que han acabat desmotivats per la falta d’entrenament. En línies generals, la gestió de l’esport durant la pandèmia ha estat nefasta, i ara molts d’aquests esportistes han canviat hàbits saludables per d’altres que no ho són.
Per als que han quedat, la tornada de les competicions tampoc està sent fàcil i el sentiment de desmotivació està sent molt generalitzat: deu dies són completament insuficients per preparar de nou una pretemporada, després de cinc mesos sense competir.
Però les coses són com són i els clubs, generalment, no gaudeixen de la preparació adequada per afrontar l’aspecte motivacional des de la perspectiva psicològica.
El primer equip que ha tornat ha estat l’FS Castellar, un bon reflex d’aquest aspecte: ha perdut els dos últims partits per una falta de motivació alarmant. “En l’equip he detectat una desconnexió total de la competició i falta de motivació en els entrenaments, ja que no es veuen en forma per competir. Això no hauria passat amb temps per tornar a reenganxar-se, però sense aquest temps tot és molt complicat de gestionar”, explica Rubén Jiménez, tècnic d’un equip que va començar la lliga lluitant pels llocs capdavanters.
Borja Burgos és tècnic del primer equip del CN Sabadell de futsal i també treballa amb equips de la base de l’FS Castellar: “L’aturada no ha influït igual a tots els grups d’edat. En termes generals crec que a la gent adulta a partir dels 24 i els nens més petits, entre els 5 i els 12, han pogut acostumar-se a fer esport sense competir, aprenent a divertir-se d’altres maneres”, explica, mentre afegeix que “a l’adolescència i la joventut entre 18-20 han perdut una mica la il·lusió i en part la capacitat de sacrifici d’abans. El seu temps lliure va créixer molt per la pandèmia i la seva vida s’ha tornat molt sedentària, i els ha costat acostumar-se a tornar. La tornada els ha generat molta desmotivació i la capacitat de concentració és molt menor, ja que han agafat molt ràpidament els hàbits sedentaris de la quarantena”.
Burgos també creu que s’han detectat molts casos de nens en edat infantil i cadet que “han deixat la pràctica esportiva per culpa d’aquests canvis de rutina. Els nens ho han patit molt, van començar al setembre, després van arrencar les lligues, es van aturar, entrenaments amb mascareta, nova aturada... Els hem hem fet tornar bojos i perdre la il·lusió en un àmbit molt bo per a ells. A mitjà termini serà un hàndicap a superar per la joventut, ja que no els hem permès fer esport, però sí anar al parc amb els col·legues a no fer res de profit. Quan descobreixes això, tornar a una disciplina i una rutina és molt complicat”. Burgos conclou explicant que “les decisions preses són dolentíssimes, s’ha demostrat que l’esport no és un focus de contagi. En l’esport professional, el més controlat amb proves diàries, s’han produït contagis, però en cap moment un brot, cosa que deixa clar que l’esport és totalment necessari”.
Pel que fa a l’esport individual, Àlex Real, tècnic del club DimensionTri i expert en tècniques de coaching en disciplines tan dures com el triatló, parla sobre la situació: “Ens ha afectat molt tenir les instal·lacions tancades durant molts mesos. En l’àmbit competitiu hem perdut un any”. “A escala psicològica és molt dur, ja que, qui més qui menys entrena per competir i no poder-ho fer minva molt la motivació”. Real sempre ha defensat que “la competició és la cirereta del pastís i el pastís el vas menjant cada dia a poc a poc, gaudint d’un estil de vida saludable i amb esport diari. Del que s’ha de gaudir realment és dels entrenaments, ja que la competició és la part final d’aquest aspecte”.
El tècnic creu que “s’ha de gaudir del moment i ser constants, ja que al final això s’acabarà arreglant i podrem tornar a competir. Hi ha molta gent que s’està quedant pel camí, deixant l’activitat o entrenant menys pels problemes i les limitacions. L’esportista veu que moltes de les variables com la competició no existeixen. En aquest cas el reforç que faig és mostrar que els qui segueixen entrenant en el futur hauran guanyat més i seran més forts mentalment que els que ho han deixat, ja que això ens ha afectat a tothom”, conclou Real.
Sembla, doncs, que aquests són ara per ara els problemes més grans del món de l’esport: recuperar els hàbits i la motivació anterior a la pandèmia i, sobretot, tractar de salvar la pràctica esportiva d’aquells joves que han canviat d’hàbits en els últims temps, per no haver de lamentar en el futur la pèrdua del talent d’una generació.
