Francesca de los Santos Criach: "Vaig dir-me: soc capaç de fer una marató"

· Inscrita com a atleta del CAC, vas fer la marató l’any 1984?
Soc l’única dona del CAC que ha fet una marató en quaranta anys. Jo aleshores en tenia trenta-cinc. Ara les noies fan marxa. Em vaig apuntar a la VII Marathon de Catalunya, un 18 de març de 1984. Hi van participar 3.000 corredors i només 300 érem dones. I només vam arribar 100 d’aquestes dones. Jo era el número 1882. Recordo que al quilòmetre 30 vaig trobar un xicot que em va dir: quan entrem a la meta ens agafarem de la mà, i així ho vam fer. I després ens van fer la foto, per separat [l’ensenya]. L’endemà vaig anar a fer 5 km perquè no se m’entumissin les cames. 

· Quan va començar la teva aventura amb l’atletisme?
Ens vam apuntar al CAC quatre noies perquè ens avorríem i per fer esport, amb els marits, que es van cansar abans. Nosaltres vam seguir, i fèiem 3 o 4 quilòmetres i també ens apuntàvem a córrer als poblets, on guanyàvem medalles i copes. Jo hi anava amb els meus fills perquè fessin esport. Els regalaven gorres i samarretes, i això els estimulava. Les pistes d’atletisme encara no hi eren, i anàvem a entrenar pels carrers. Ens apuntàvem com a CAC a fer-ne una de 5 o 10 km. Quan van fer les pistes jo ja no corria. Quan les noies van arribar a fer 10 km es van cansar. 

· I per què, una marató?
Vaig dir-me: soc capaç de fer una marató, tot i que els companys atletes no s’ho creien, i per nassos la vaig fer. Jo entrenava amb Vicenç Gatell. Ell corria i, com que en sabia més, ens ensenyava als qui en sabíem menys. I amb Llorenç Ribera, que a la marató del 1984 va quedar segon, entrenàvem junts, pujàvem al Puig de la Creu, parlant per fer-ho més difícil, i anàvem i tornàvem de la Salut. Al principi, el meu home també venia a córrer, però va tenir un accident de cotxe que li va fer malbé els dits del peu i li feia mal. 

· Quan vas parar de córrer?
Amb 40 anys. Els meus nens ja eren grans i el meu home estava fart de portar-me a córrer. I vaig aprendre a nedar, amb la Rai, amb qui vam descobrir que som cosines segones [riu].

· On son els teus orígens?
Jo soc nascuda a Terrassa però, quan era un bebè, els meus pares van emigrar a l’Argentina i vaig fer els estudis allà. Era una ciutat de 3 milions d’habitants i tenia una hora i mitja de camí amb autobús per anar al col·le cada dia! A l’Argentina els pares ens van ensenyar a parlar català, al meu germà i a mi. El meu pare era valencià, la meva mare, de Castellar, i sempre deien, si mai tornem a Catalunya, heu de saber parlar català! Vam ser a l’Argentina fins que vaig fer 15 anys, que vam tornar cap a Terrassa, i a mi em va semblar que era un poble, en comparació! [Riu]

· Professionalment, què has fet?
Vaig estudiar comerç i vaig començar a treballar amb 15 anys d’administrativa en un despatx del Tèxtil Labor, a Terrassa. Quan vaig tenir el meu primer fill, als 21 anys, vaig decidir plegar i dedicar-me a la criança. Em vaig treure el títol de brodadora i brodava a casa, venien les noies a portar-me l’aixovar, ara això s’ha acabat. Vaig tenir un altre fill i vam venir a viure a Castellar l’any 1977, l’any que va morir l’Elvis Presley –me’n recordo perquè m’agradava molt! Una amiga tenia un local i allà fèiem confecció. Hi tinc molta traça, però no m’agradava. Per això jo feia els traus i els botons de la confecció i anava molt ràpida, i amb això em guanyava molt bé la vida. Vaig poder dur el meu fill gran al Sant Nicolau, que valia un ull de la cara, però ho vaig poder pagar amb els traus. L’altre, va anar al Casal. El meu home no volia que treballés però jo em posava de mal humor perquè volia treballar. També vaig fer serigrafia per a la marca Cirsa, i vaig treballar amb jogueteria per a la Casa Didó. 

· I ara què fas?
Ara, que ja soc vídua, tinc cura dels meus nets. He treballat molt però m’ho he passat molt bé! Vaig amb bici i m’agrada arreglar-me. Bona part de la roba estrafolària que duc me la faig jo. Fa temps, quan sortien cantants que m’agradaven, em feia els vestits igual que ells. Les ungles també me les faig jo, soc molt coquetona [riu]. M’agrada molt ser dona, però no m’importa fer coses associades als homes, com jugar al billar, al futbolí, etc. 

Les 11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Optimista

Un defecte que no pots dominar?
Impacient

Una persona que admires?
El meu oncle Pere de l’Argentina

La teva paraula preferida?
T’estimo

Quin plat t’agrada més?
Arròs a la cassola

Un país?
Tornar a l’Argentina

Un llibre?
‘Raíces’

Una pel·lícula?
‘El padrí’

Un grup de música?
Los Mismos i ABBA

Un indret de Castellar?
El Mirador

Un desig?
Que els meus nets puguin viure feliços