Anabel Caballero: "Per alguna raó havia de ser allà i ajudar-lo. Si hi penso tinc calfreds"

· Per Nadal vas salvar una persona que va tenir un infart al carrer. Com ho vas detectar?
Va ser a la Rambla de Sabadell, un parell de dies abans de les vacances de Nadal. Estava passejant amb el meu marit i de cop i volta vam veure que havia caigut un home a terra. Vam veure que estava envoltat de gent que l’intentava ajudar. El tenien amb les cames cap amunt i ell estava molt blau, i no em va agradar. També em vaig fixar en la posició que tenia el braç, que em va cridar l’atenció. M’hi vaig acostar i vaig veure que tenia incontinència d’esfínters i això va ser l’indicatiu. També estava balbotejant. Em vaig ajupir per prendre-li el pols, i amb una altra noia que era infermera, vam veure que neurològicament no responia. També treia espuma per la boca. Vaig pensar que era un infart agut de miocardi. L’home no responia i hi havia indicadors que el cor estava afectat. Va ser tot molt ràpid. Vam trucar al 112, vam demanar espai a la gent que ens envoltava, i vam començar a treballar.

· Com va ser el procés de reanimació cardiopulmonar?
Se’ns va unir una altra infermera i vam començar amb la maniobra front i mentó. El vam reanimar, però quan el posàvem en la posició lateral de seguretat, tornava a entrar en parada cardiorespiratòria.  El vam reanimar fins a tres vegades. Una persona es va apropar a l’Ajuntament i va avisar un membre de l’equip del Llaminer que necessitàvem un DEA. El SEM va arribar molt ràpid i quan va venir la persona de l’equip del Llaminer amb el DEA, no ens feia falta. Ja estaven allà el personal de l’ambulància amb els desfibril·lador. L’actuació va ser molt ràpida. 

· T’has posat en contacte amb l’home que vau assistir?
Vam fer una videotrucada les tres infermeres i jo, i el fill d’aquesta persona. Encara està una mica delicat, però està bé de salut, no va tenir seqüeles neurològiques. El fill estava molt emocionat i ens ho va agrair moltíssim. Potser si jo hagués passat de llarg, ell hauria mort a terra. Tot va sortir bé, però de vegades no sempre és així. No teníem el material necessari i érem al carrer. 

· Suposo que saber que gràcies a tu és viu, deu ser una gran satisfacció personal.
Sí, però alhora és una gran responsabilitat. Crec que per alguna raó aquell dia havia de ser allà i ajudar-lo. Quan hi penso, tinc calfreds. Justament aquella tarda estava fent temps esperant que la meva filla sortís de classe, perquè em va avisar que estaven fent pràctiques i que arribaria més tard. I en aquell interval de vint minuts va passar tot. Quan la vaig recollir, la vaig rebre plorant d’alegria i cridant, i li vaig explicar. La decisió de seguir caminant o aturar-me i ajudar-lo va ser meva. Soc una dona d’energia.

· Tinc la sensació que res t’atura, i que sempre busques reptes nous, Anabel!
Tot i la meva malaltia, que podríem dir que és semblant a l’esclerosi, intento no aturar-me i fer coses. Per exemple, m’apassiona aprendre  i llegeixo molt, sobretot en l’àmbit de la medicina i la ciència. Sempre m’ha agradat moltíssim estudiar. Per motius personals, no vaig acabar l’ESO, però després em vaig apuntar a l’Escola Municipal de Persones Adultes Les Teixidores, i vaig aprovar l’accés a la universitat per a majors de 25 anys. Vaig fer un grau superior de documentació i administració sanitària, i després vaig començar a estudiar infermeria amb algunes assignatures de medicina. Em vaig plantejar ser traumatòloga, però estava esperant la incapacitat absoluta per la malaltia. També vaig fer un grau superior d’estètica i bellesa per als postoperatoris de medicina estètica. De vegades hem de sortir de la zona de confort.

· Des del gener passat, presentes el programa ‘La carpeta de l’avi’. Com valores l’experiència?
Sí! Al principi em feia molta vergonya, però m’ho passo bé a la ràdio. Soc una noia amb molta empenta però també molt vergonyosa. Després que Òscar Cardona tanqués la seva etapa al programa, la Montse Da Silva em va proposar que participés en La carpeta de l’avi. És un espai molt maco i l’equip de Ràdio Castellar i les companyes de programa, també.  Estic molt contenta perquè és una manera de conèixer gent nova i d’aprendre molt. Ho faig de manera voluntària.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Constant
Un defecte que no pots dominar?
Impaciència
Quin plat t’agrada més?
Els fideus a la cassola
Un animal?
El gos
Un llibre?
‘Las gafas de la felicicidad’, R. Santandreu
Una pel·lícula?
‘El quadern d’en Noah’
Un estil de música?
Em costa triar, però diria el jazz 
Una ciutat?
Barcelona
Un viatge pendent?
Suïssa 
Un racó de Castellar?
El mirador d’El Balcó
Un desig?
Felicitat i salut per a la meva família