Eloi Creus tradueix 'El malcarat'

El castellarenc Eloi Creus és traductor. Dels clàssics. Recentment, ha traduït El malcarat, de Menandre. El llibre es va posar a la venda just al març, i per tant, d’alguna manera va quedar ‘confinat’. La traducció també va ser un encàrrec de Jordi Raventós, editor d’Adesiara, que ha coeditat el volum amb Edicions Institut del Teatre. 

Menandre és “el pare de la comèdia moderna europea” però no havia estat mai traduït al català. “Aquesta és la primera traducció d’una obra completa de Menandre al català”, diu Eloi Creus. L’autor del segle IV aC era comediògraf. Els grecs el van considerar “el segon poeta més important després d’Homer”. Això és perquè, tot i que Menandre va ser prolífic, –més d’un centenar de textos les seves obres es van perdre– “i l’havíem conservat a través de les adaptacions que en van fer els llatins”, afegeix Creus. Plaute i Terenci són els autors de la comèdia llatina i van traduir lliurement Menandre i el van exportar arreu del món.

No va ser fins al segle XX, arran d’unes excavacions a Egipte, que es van trobar uns papirs de Menandre. I cap als anys cinquanta es va descobrir un altre papir d’una obra sencera de Menandre, El malcarat. “Això no passa gairebé mai, que de cop hi hagi una obra sencera d’un autor”. 
Menandre suposa un canvi molt important en el teatre de l’època perquè “és l’autor de la versemblança”. Fins aleshores, hi havia el teatre d’Aristòfanes, de comèdia fantàstica. Menandre s’inventa la comèdia burgesa, la comèdia de costums. Ja no representa personatges estripats que no es creu ningú sinó “que és l’inventor del vodevil”, diu Creus en una aproximació menys formal a l’autor. 

A través dels llatins, Menandre va ser considerat el pare de la comèdia moderna, però “quan per fi el vam poder llegir, el text no era especialment brillant”. És interessant pel que fa a la història del teatre “però no és un poeta a nivell d’Homer, ni molt menys”. Això sí, representa el canvi de concepció teatral. 

Creus ha traduït Menandre del grec clàssic. “Ha estat una feinada perquè tot el teatre grec és en vers. Ho he traduït en vers intentant mantenir la mètrica original”. L’obra que s’ha conservat és un papir antiquíssim que cau a trossos. Per sort, Creus reconeix que també “treballo a partir d’edicions impreses”. En aquest sentit, ja hi ha hagut editors alemanys i anglesos que han fet una edició amb el grec imprès “però no és com agafar un text modern de Beckett o Shakespeare i traduir-lo”. El text original es conserva a Suïssa. 

El malcarat és una comèdia romàntica, burgesa i molt fineta. “És curiós perquè Menandre és d’una generació posterior a Aristòfanes, que és estripadíssim, molt divertit, que ens parla de sexe, de termes escatològics”. Cinquanta anys després, Menandre s’inventa una comèdia que no té res a veure amb això. Això ens fa sospitar que la societat del moment devia canviar. I sí, el règim democràtic va caure. “Ja no es podia fer un teatre de l’estil del d’Aristòfanes”. El teatre sempre ha estat una eina d’educació. 

Mentre que Aristòfanes parlava de coses molt concretes de la realitat atenesa que fan que sigui molt difícil de portar a escena i traduir, Menandre parlava de temes universals: l’amor i el destí. Avui dia, el director hi hauria de treballar molt perquè és una comèdia que devia fer riure als espectadors. Hem de tenir en compte que el teatre d’Atenes era enorme, hi devien cabre uns 17.000 espectadors. “Per tant, es veia tot molt petit i els actors anaven amb una màscara que els tapava tota la cara”.