Que la vida et trobi amb la maleta ben plena de records

De l’espectacle Llegat que es va representar dissabte passat a l’Auditori n’hem aprés - o recordat - dues grans lliçons: que de mare, només n’hi ha una, i que ens assemblem més als nostres pares i mares del que voldríem admetre.

Amb Shine de Take That com a banda sonora, una de les grans dames del teatre musical català, Àngels Gonyalons, va pujar dalt de l’escenari gran d’El Mirador acompanyada per Marc Pociello i Pau Oliver amb un text de Daniel J. Meyer sobre les relacions entre mares i fills. Sota la direcció de Montse Rodríguez, Gonyalons ens posa davant del mirall i ens ensenya com som d’insuportables, de vegades, els fills.  La Clara, la mare,  (Gonyalons) i l’Oriol, el fill, (Oliver) comencen per força un viatge en furgoneta que els porta a redescobrir que no se suporten però s’estimen com animals ferotges, amb la urgència d’intuir que el viatge en algun moment s’acabarà.

Entre vins i capvespres compartits, retrets i discussions, els sentiments més potents afloren entre els protagonistes. Perquè veure que el teu fill és un nen gran, consentit i privilegiat, sense ofici ni ganes de tenir-ne, també et confronta amb tu mateixa, amb totes les absències que omplen la fotografia familiar.

Un tercer convidat, en Javi (Pociello), l’interès romàntic de l’Oriol, ens demostra que tot i el rebuig a la mare, el nen consentit busca desesperadament que l’il·luminin els focus, ser vist i estimat. Un estira-i-arronsa en què l’orgull i l’estupidesa de la immaduresa no els deixen gaudir d’allò tan essencial que ens cantaven The Beatles. “Al final, l’amor que facis és el que t’enduràs”. “Viure és un risc”, repeteix el personatge de la Clara en plena catarsi personal, una catarsi que fa extensiva al públic. Perquè viure és un risc i també un gust i un privilegi.  La vida sempre és un viatge fins i tot quan  creus que no ho és. I la Clara ens convida a celebrar-la, a brindar i ballar, a no perdre volada i deixar-nos enlluernar per les petites coses, els detalls que quan tanquem els ulls ens faran saber que vam ser estimats i que ens emportem la maleta ben plena. Tempus fugit, que dirien els clàssics. I encara més important: Carpe diem. No ens n’oblidem!