La companyia fa una aproximació al funcionament de la ment i de la memòria
Aquest dissabte, 23 de novembre, el teatre torna a l’Auditori Municipal de Castellar amb Búho, una proposta de la companyia Titzina Teatre que s’ha programat a les 20 hores.
A l’argument, un antropòleg protagonista, el Pablo, pateix un ictus, amb una amnèsia severa com a conseqüència. S’haurà d’enfrontar a ell mateix i a la resta del món. Titzina proposa un viatge a l’interior.
Aquesta obra està escrita per Diego Lorca i interpretada per ell mateix, juntament amb Pako Merino. “És una excusa per entrar dins el protagonista i trobar els seus records, el seu passat”, diu Lorca.
El públic viurà un viatge fascinant per la ment d’una persona que intenta posar ordre i endreçar els seus records després de perdre la memòria.
Escènicament, també és espectacular, perquè juguen “amb diferents llenguatges, més enllà de la història concreta de l’argument, també juga amb un escenari on hi ha llenguatges visuals”. La música està composta expressament per a l’obra, molt dinàmica, una obra en quèss hi haurà moments de riure i moments més emocionals.
Titzina Teatre és una companyia de llarga trajectòria, amb gairebé 25 anys de recorregut, amb seu a Cerdanyola. Ha fet gira per tot Espanya i a nivell internacional. Tenen una forma de crear amb un estil molt propi.
“Ens interessava molt el tema de la memòria”, apunta Lorca. Per arribar a la ficció, sempre fan processos llargs d’investigació, “convivim en llocs on pensem que es desenvoluparà l’observació”. En aquest cas, han recollit la documentació necessària per parlar de la memòria convivint amb persones que pateixen aquesta realitat.
“Vam tenir la sort d’entrar en contacte amb la gent de l’Institut Guttmann de Barcelona”, explica Lorca. El centre és conegut, sobretot, pel tema de rehabilitació medul·lar, però també tenen un departament molt important de recuperació de memòria, que és el que interessava a la companyia. “Vam estar mesos amb ells, amb els especialistes, neuropsicòlegs, pacients, convivint amb ells per compondre aquest calidoscopi de la memòria”.
També van conviure amb els Mossos d’Esquadra. “Ens agradava la foscor que provoca l’amnèsia, i crèiem que al subsol també hi ha aquest intent de buscar una sortida, una llum”. En aquest sentit, van transitar pel subsol de Barcelona i Madrid. I van tenir també la necessitat d’endinsar-se dins de les coves “per parlar d’una memòria més col·lectiva”. Per això, van estar a Cantàbria amb els conservadors de les coves del Castillo, amb més d’un any d’entrevistes fent residència amb ells.
El viatge ha estat constant, buscant aquest món molt únic, molt intern. Però buscant també la memòria col·lectiva i més ancestral. “És veritat que la ment sempre és complexa, i és fascinant la velocitat a la qual treballa el nostre cervell per ordenar els nostres records”. Aquests, justament, són la nostra identitat. “No som conscients dels petits calaixos que va ordenant la nostra ment i com la pèrdua d’aquesta capacitat, l’amnèsia, ens afecta”.
Búho presenta davant del públic el tema de la memòria, i parla sobre com els records ens afecten al moment real. “La nostra memòria és la nostra identitat”.
De moment, el públic de totes les edats que ha pogut veure el muntatge ha gaudit molt d’aquesta aproximació al funcionament d’una ment.
També perquè, plàsticament, es desenvolupa en un entorn oníric, amb un viatge d’una bellesa exquisida, i amb gran estil de llenguatge.
Es tracta d’una història quotidiana colpidora i que ha estat difícil de produir per a Titzina. “Quan jo escrivia el text, la dramatúrgia, la nostra missió era transcendir”. Durant aquests dos anys han perseverat per portar tota la seva investigació a una ficció, i han aconseguit que el públic s’entretingui però que també alguna cosa es transformi dins seu.
Vol parlar d’un viatge que sigui visualment potent a ulls de l’espectador. “I que no el tracti com un públic estúpid, que no té opinió”.
Titzina sempre té com a premissa continuar amb aquesta exigència “de proposta d’història que sigui capaç de transformar el nostre interior”. I de conservar la capacitat que té la memòria de provocar actes evocatius, des del riure fins al plor.
