I Shakespeare va passar per Castellar Vell

Qui no arrisca no pisca. I la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament va arriscar programant al costat de l’ermita de Castellar Vell ni més ni menys que una representació del Ricard III de William Shakespeare el dia abans de l’Aplec per cloure de forma brillant la programació estable. Però el risc era controlat: l’adaptació de Parking Shakespeare era un cavall guanyador. Concebuda com una representació de teatre de carrer, la seva ubicació al mig d’una esplanada de gespa natural i envoltada dels verds intensos que està proporcionant la desitjada i necessària pluja d’aquesta primavera va aportar una màgia inesperada.

De Ricards III n’hi ha moltíssims, i tothom té a la memòria aquell final de tragèdia èpica quan el rei sanguinari i maldestre bramava allò de «El meu reialme per un cavall». En aquest cas, l’adaptació i direcció de Carla Torres presenta la història com si els personatges fossin criatures tant en la parla com en el vestuari i aporta nous enfocaments sense que quedin postissos com el bullying, les fake news, l’empoderament de la dona o l’impacte de les xarxes socials. I, a més, ho fa en un català riquíssim, mèrit del castellarenc Joan Sellent, responsable d’una traducció que es pot considerar canònica i que la gent de Parking Shakespeare amotlla a totes les variants possibles del català, inclosa la balear o la parla ‘xava’ barcelonina.

Com a espectacle a l’aire lliure, els espectadors que es van desplaçar a Castellar Vell van gaudir del privilegi de tenir a pocs metres els membres del repartiment que es movien per les cadires muntades en un cercle fent aparicions i mutis sorprenents i que en alguns moments feien tant o més divertits mirar enrere per veure com preparaven la següent irrupció que el que succeïa al centre de l’acció.

És evident que una obra d’aquesta magnitud obliga a destacar el paper de Ricard III, pràcticament present en tot moment a escena i que Adrià Díaz desenvolupa amb gran sornegueria i, en el cas de la representació a Castellar, minvat per una lesió al peu que l’obligava a un esforç extra. Però seria injust no subratllar la gran feina que fa tot el repartiment desenvolupant en algun cas fins a quatre papers diferents.

Com passa sempre, els clàssics, quan es fan respectant el seu esperit originari, mai deceben.