Quan el gest val més que mil paraules

Diumenge 13 es va estrenar la temporada municipal de teatre familiar amb Solo, de la companyia Roi Borrallas, un espectacle de clown protagonitzat pel mateix Borrallas que es va poder veure en doble sessió a la Sala de Petit Format de l’Ateneu.

L’obra s’esdevé en un punt concret de l’escenari i l’espectador hi concentra la vista. Es troba un pallasso que no parla i és que, a vegades, sense pronunciar cap paraula es pot  dir i fer sentir molt.  No fa falta dir res si el gest ens transmet tot el que cal.

Borrallas aconsegueix, tot sol, arribar al seu públic, infantil i adult, sense haver de parlar amb ningú ni per a ningú, sinó expressant amb el cos tot allò que vol dir, tot el que sent.

El gest esdevé, en aquesta proposta, el fil conductor d’un personatge que trobem al camerino, després d’una funció, quan ja s’ha desprès del nas de pallasso i s’enretira el maquillatge que, pot ser, que es posi cada dia des de fa tants dies. 
L’espectador viu amb ell tot el que forma part de la seva quotidianitat, i també riu amb ell de les seves peripècies quan els llums del mirall se li encenen i apaguen de forma descontrolada, quan amb un nas i unes ulleres de plàstic es transforma en un personatge estrambòtic i graciós que té ganes d’explicar-se i compartir el que li passa. 

Qui hagi pogut gaudir d’aquesta perla d’espectacle ja m’entendrà quan dic que amb un tub d’escuma d’afaitar es poden fer meravelles. Se’n poden fer cabells, barbes i tupès i també nassos de pallasso. Borralles fa meravelles amb aquest producte que sovint tenim massa domesticat, associat a les barbes i prou. 

El clown també s’acompanya en alguns moments de personatges de paper i ens canta una òpera enginyosa, fent de tenor i de soprano consecutivament. 

Amb destresa, gairebé no es mou del petit rectangle minúscul que simula un mirall, des d’on l’espectador l’espia.

Borrallas transmet, a Solo, una tendresa i empatia i ens encomana el riure.  Que d’això es tracta, també, i sobretot.