Quan s'escapen els records

La proposta teatral de dissabte era arriscada. El Buho de Titzina Teatre que arribava a l'Auditori Municipal no és una obra que avanci en la trama a l'estil clàssic d'una dramatúrgia, sinó que es fonamenta en l'anàlisi del comportament humà, en la reflexió constant sobre com els records ens fan ser qui som i en com la pèrdua d'aquesta memòria ens desdibuixa com a éssers. És una obra eminentment conceptual.

Titzina Teatre són Pako Merino i Diego Lorca, qui també ha escrit la dramatúrgia del text. Un text que no es conforma només amb paraules sinó que utilitza diferents llenguatges que reforcen la reflexió, llenguatges visuals, sonors, i és clar, també el discurs. Els actors utilitzen l'experiència viscuda a l'Institut Guttmann, a les coves El Castillo de Cantàbria, el subsòl de Barcelona i Madrid per condensar en poc més d'una hora el fet de la pèrdua de memòria, el que suposa la foscor quan aquesta s'introdueix a la ment humana, i en com l'entorn actua en conseqüència.

A l’argument, un antropòleg forense, el Pablo, ha patit una amnèsia severa. El començament de l'obra ens desconcerta, enmig d'aquesta foscor que el protagonista viu d'una manera quotidiana, ja que la seva tasca és analitzar i documentar les restes òssies prehistòriques. I treure'n conclusions. I ja ens avisa, que el que troba li genera "moltes preguntes i cap certesa".

Així és com viu el Pablo, amb la malaltia arrapada a la seva ment. A l'institut Guttmann on l'atenen S’haurà d’enfrontar a ell mateix i a la resta del món.  Titzina proposa un viatge a l’interior del pensament, en els buits que s'han d'omplir quan els records s'escapen. Perquè tot el que creu que sap desapareix al cap de cinc minuts, i cal tornar a començar.

L'obra s'estructura en escenes simbòliques: el món real, el món oníric, el món imaginari, el món interior, un món que constantment es desdibuixa. Els recursos audiovisuals que utilitza la companyia són, alhora, pertorbadors i bells. L'espectador veu a través dels ulls interiors del protagonista, i queda interpel·lat. I aleshores posa damunt la taula la veritat; la nostra memòria és la nostra identitat i si aquesta desapareix, desapareixen els objectes, els paisatges que hem vist en el passat, les persones que ens estimem, i acabem desapareixent nosaltres.