Quan l’amor escalfa però crema

Qui no ha estat mai el veí tafaner? Un voyeur accidental d’una discussió de parella? Això és el que van viure els espectadors que, dissabte passat, van assistir a la representació de Les mans a l’Auditori. És un muntatge dirigit per Sílvia Munt amb text de Llàtzer Garcia, que protagonitzen de manera increïblement realista i versemblant Ernest Villegas i Raquel Ferri, els dos únics actors que trepitgen l’escenari.

Les mans és una discussió de parella infinita, un bucle de retrets, de crits i de tensió sostinguda, amb un ambient asfixiant que atrapa el pati de butaques, còmplice d’un amor a voltes tòxic, a voltes passional, a voltes segrestat per l’odi contingut que explota de manera desfermada i amb una potència difícil de frenar. És un amor que escalfa però també crema. Però què pots fer si estimes i odies una persona amb la mateixa intensitat? És possible refer-se d’unes ferides tan profundes que han cicatritzat sense curar-se?

Concretament, l’obra gira al voltant d’un conflicte entre la Paula i l’Isaac. Ella, aspirant a directora de cine, ha escrit el guió d’una pel·lícula basada la seva història, en el moment en què l’Isaac es trenca i pateix una crisi de salut mental. Una productora li compra la idea i l’Isaac, actor en hores baixes, dona per fet que protagonitzarà el film. Però ell encara no s’ha recuperat de la crisi de salut mental, i capbussar-se en el projecte, pot trencar la seva estabilitat acabada d’estrenar. Els primers dies d’assajos per preparar la filmació es destapa el pastís i l’Isaac dona els primers símptomes d’una recaiguda que posa en perill el rodatge i la seva salut. La Paula sap que l’ha de fer fora de la pel·lícula, i evidentment, l’Isaac no s’ho prendrà gens bé. El dilema està damunt la taula: desestabilitzar la parella o renunciar a l’oportunitat laboral de la teva vida, el tren que no pots deixar escapar. La feina és el més important o ho és tot allò que passa fora de l’entorn laboral? Els dilemes se succeeixen un rere l’altre durant els gairebé 90 minuts de l’espectacle.

En aquest punt, Les mans ens interpel·la al diàleg, a parlar obertament dels sentiments, però els protagonistes ens recorden que la pell, les mirades i una abraçada sincera, són un bon punt de partida per reconnectar els cors.

Una de les qüestions més interessants del muntatge de Sílvia Munt és que aconsegueix amb un escenari nu, amb un sofà, tres cadires i una taula, construir una casa on els fonaments són les potents actuacions d’Ernest Villegas i Raquel Ferri. Els protagonistes posen l’audiència davant el mirall per mostrar-nos que en una relació de parella no hi ha ni bons ni dolents, sinó tot un seguit de circumstàncies que ens condicionen. I en aquest cas, que parli l’instint, la pell i les mans.