Kamerata enfurismada

Segon concert de la Kamerata Castellar i segon ple absolut a l’Auditori Municipal. Alguna cosa ha despertat aquesta iniciativa cultural promoguda per Acció Musical Castellar i l’Ajuntament entre els amants de la bona música de la vila perquè la resposta està sent molt satisfactòria tenint en compte el risc de posar en marxa una orquestra en aquests temps. Laia Rocavert, ànima d’Acció Musical Castellar, tot just en la presentació d’aquest segon concert de la Kamerata va voler donar les gràcies al públic castellarenc que tan bona acollida està donant a la proposta i que en el segon concert no només va omplir l’Auditori, «s’ha hagut de quedar gent a la porta», va explicar Rocavert, símptoma que «s’estant donant passes cap a la consolidació de la Kamerata», va expressar.

I no és estrany que sigui així donada la volada del que ofereix l’orquestra de cambra de Castellar del Vallès sota la batuta de Carles Miró. En aquesta ocasió, el repertori emmarcat pel títol ‘Les Fúries i les Muses’ es va centrar en tres gegants del classicisme més pur de la segona meitat del segle XVIII: Christoph Willibald Gluck, Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart. De fet, el concert va arrencar a tota pastilla amb la ‘Dansa de les Fúries’ de l’òpera ‘Orfeo ed Euridice’ de Gluck, possiblement un dels millors moments de la nit per la força i convicció amb la qual la Kamerata ho va interpretar. En aquesta ocasió eren 19 els músics a sobre de l’escenari amb una imponent posada en escena gràcies als violinistes (9 violins i 3 violes) tocant a peu dret i embolcallats per dos violoncels, un contrabaix i dos oboès i dues trompes. La idea del concert era traslladar el públic al cor de l’Europa que ja caminava cap al romanticisme, preludi del qual va ser l’anomenat moviment Sturm und Drang que va néixer inicialment al món de les lletres amb Schiller i Goethe com a primers espases i que progressivament es va anant encomanant a altres camps artístics com el de la música o a pintura. En aquest sentit, l’eix central del concert va ser la interpretació de la ‘Simfonia dels adeus’ de Haydn, una de les obres més representatives d’aquest període Sturm und Drang i que la Kamerata va traslladar amb passió però amb delicadesa. Per al record dels assistents al concert quedarà el màgic moment final en què de mica en mica els músics van abandonant l’escena fins que només va quedar el violinista i concertino Gerard Claret que, en sordina, va tancar la peça acompanyat d’un dels altres violinistes.

La perla final de la nit va ser l’encisadora Simfonia 29 de Mozart amb una melodia immortal i que també va servir els espectadors per relacionar-la amb la peça anterior de Haydn. L’explosió final en l’Allegro con Spirito va provocar una allau d’aplaudiments que va obligar la Kamerata a interpretar-lo novament amb un Carles Miró que en aquesta segona vetllada de la Kamerata va tornar a extreure el bo i millor de la seva orquestra transportant el públic a la tempesta i l’arravatament (Sturm und Drang) d’una etapa cultural brillant on les emocions, la irracionalitat i la subjectivitat artística prenien la paraula i ja s’avançaven al romanticisme, que marcaria tot el segle XIX.