Josep Ll. Badal: "Bergold som nosaltres"

Josep Lluís Badal (Ripollet, 1966) acaba de publicar Bergold. La vida variada de Bergold Petit en una ària i trenta variacions a l’editorial Animallibres. El  poeta, narrador, assagista i professor de l’Institut Puig de la Creu de Castellar ha escrit un llibre que neix de la seva passió per Johann Sebastian Bach “i de la vida entesa des de Bach, des de la música, des de l’art, que és una forma de viure amb el cor i el cos i la saviesa natural de ser sense convencions”, assevera.

El volum inclou 30 capítols que coincideixen amb les 30 variacions i també una ària. Badal reconeix que va escriure els textos mentre escoltava les variacions, “les posava en bucle, en llegia coses, en mirava la tonalitat, les característiques i m’hi submergia, una aventura vital increïble”, diu l’escriptor.

El Petit Bergold és el protagonista de totes les històries que Badal explica en aquesta novetat editorial. “Bergold són tots els nens, però també som nosaltres, que som nens amb capes de conceptes i  experiència al damunt”. Afegeix dient que “és tot ésser viu que no pretén quadricular amb conceptes la seva personalitat. En formació, fent camí, creixent, vivint, sent”.

Quan els lectors llegeixin els capítols inclosos a Bergold s’adonaran que aquest personatge és un pianista, però també una balena, un rellotger, un ocell, terra, foc, una papallona, un cowboy, fins i tot, una patata.  Badal fa, així, un exercici lliure per deixar-se endur per algunes qüestions tècniques de la variació de Bach, “per l’alè musical d’aquesta variació, i per les meves ganes de ser tot això, per la variabilitat d’aquestes personalitats, i per alguns cercles, com ara el de terra, metall, aigua, fusta i foc”. En els textos, ens submergim en el cap d’un nen que se’n va a dormir i no sap qui serà demà, “i encara és prou viu i savi per no projectar cap personalitat preconfigurada al seu demà verge”.

El cargol és un personatge que, al llarg dels capítols, va apareixent. Badal explica que el cargol li agrada molt, “és un petit Bach que es passeja, amb el símbol de l’espiral de l’univers a la seva closca”. El cargol porta el seu ritme, és concorde amb la natura, amb la vida, amb l’ésser. “M’encanta que un ésser tan fràgil pugui representar tot l’univers”.

Al llibre de Badal hi participa l’il·lustrador Pep Montserrat. Ells dos no es coneixien però ja havien avisat Badal que s’avindrien perquè “la passió per Bach és mútua. L’editor Jordi Martín Lloret va organitzar un dinar, i d’allà va néixer aquesta col·laboració, que ha estat una aventura riquíssima”.  El pintor ha aconseguit copsar les intencions de Badal i de Bach, i de la unió, n’han sortit unes il·lustracions molt personals i sorprenents.

Al text de Bergold trobarem moltes imatges oníriques, que semblen poesia. Com deia Hemingway, “el secret és que la poesia escrita en prosa és, de totes les coses, la més dura de fer”. Però per treure-hi ferro, Badal afirma que “la creació és una de sola, i tothom porta aquest camí cap on li diu el cor. Quan escric, faig servir tots els instruments a mà. Jo escric, em torno Bergold i faig servir la meva veu, no m’interessa si determinada imatge és convencionalment més a prop de la narrativa que de la poesia”.

El llibre s’inicia i es clou amb l’ària, en dos textos una mica diferents entre ells. “Els intèrprets al piano es troben les mateixes notes, però tots coincideixen a dir que, després de l’experiència de les variacions, no es pot tocar igual, aquella ària”. Bergold, al final del llibre, ja és més madur, ja no té la inquietud del principi.

Els textos de Bergold es poden llegir perfectament alhora que s’interpreta la música. De fet, Badal ja va provar en directe una lectura alternant música i textos, a Terrassa, “amb la meva filla tocant el piano. A mi em va semblar magnífic! Il·luminador! Vaig gaudir com un cadell”. Però, en tot cas, qui sap com llegirem Bergold demà, ara que el tenim a les mans.