Guillem Albà: “ A partir d’improvisacions em van portar cap a llocs que jo no hagués fet”

· Per què titules l’espectacle ‘Tota aquesta por que ara tinc’?
Per a mi era molt important que hi hagués “ara” perquè és molt del moment, aquesta por. Aquest espectacle va sortir a partir d’un llibre que vaig escriure fa un any i mig, D’aquí jo no marxaré mai’, on explico la història del meu avi. Una de les coses que vaig parlar amb ell, quan el vaig gravar quatre anys abans que es morís, ell tenia 92 anys. Li vaig preguntar si tenia por, per saber si a algú amb 92 anys ja li havien marxat totes les pors o no. A l’hora de fer l’espectacle, em vaig recordar de la frase del llibre i per això vaig posar-hi aquest nom. 

· Així, doncs, aquest espectacle parla de la mort?
Surt la mort de diferents maneres, fent-ne diferents lectures, com la possible meva mort real, no des del drama sinó des de l’humor, i també hi ha una lectura possible de la mort que és referida al canvi. Treballo l’autoficció perquè parlo de les meves ganes de canviar la manera de fer, el tipus d’espectacle, i la por a aquest canvi. Matar una cosa que has fet per atrevir-te a fer-ne una altra.

· Aquest cop no et dirigeixes, sinó que et dirigeixen, com ha anat?
L’Andrea Jiménez m’ha fet anar cap aquí i cap allà. El repte era aquest. És el novè espectacle de la companyia i, la majoria, els he dirigit jo. Ara necessitava agafar aire, que algú em portés cap a un altre món que no era el meu. Com a repte i com a por. Pensant en noms em va venir l’Andrea. Ella està treballant molt, al Lliure i per Madrid. La resta d’equip era nou, jo no hi havia treballat mai, excepte amb el Marc Angelet. A partir d’improvisacions em van portar  cap a llocs que jo no hagués fet. M’ha estat fàcil, sentir-me dirigit. La mescla ha fet que sortís aquesta barreja, on hi ha humor i altres coses. Per tant, era una por però a atrevir-se, que em venia de gust, encara que em fes estar vulnerable.

· Aquest cop, no estàs sol a l’escenari, oi?
No, l’Aitana Giralt m’acompanya a l’escenari. Va ser una decisió meva, no volia actuar sol. Volia algú que ens miréssim als ulls, escoltar-nos. Ella m’agrada molt, som amics i ens hem entès molt a l’escenari. Fa de contrast amb mi en molts moments de l’espectacle. Hi ha moltes coses còmiques que les porta ella, i a mi m’agrada. No només jo faig riure.

· Als teus espectacles, t’agrada provocar?
Aquest cop, és diferent. La provocació de la Marabunta era més estripat, amb l’humor. Ara, el joc és més teatral, de quarta paret. La provocació ve d’un altre lloc, potser des del tema que toquem, de com parlem de la mort. Hi ha dies que fas alguna cosa de broma i la gent riu molt i, d’altres, no. Riure de la por també és provocació. És bonic, tocar la mort. Ens fa cosa però, en alguna representació, algú a qui se li havia mort algú feia poc ha vingut i ens ha dit que ha rigut, que s’ha emocionat i que li ha agradat molt. Això no vol dir perdre el respecte a la mort ni banalitzar-la.