La producció de Teatre Akademia 'Els Buonaparte' enlluerna els espectadors de l'Auditori Municipal amb la seva barreja d'història i ficció
Uns germans Bonaparte en calçotets van conquerir l’Auditori Municipal de Castellar. Ni tan sols van necessitar brandar cap sabre. A base de sentiments i sobretot d’humanitat, Pau Roca, en la pell de l’incombustible i insufrible Napoleó, David Bagés, l’incomprès però il·lustrat José I d’Espanya i les Índies, i Oriol Guinard, el murri Rostam, l’ajudant de cambra de l’emperador, construeixen una divertida ficció històrica on tot passa en temps real: la nit del 5 de novembre de 1808 els dos germans es troben a Vitòria en el que se suposa una cimera que tindrà conseqüències d’abast mundial perquè, com en un moment donat Napoleó recorda, ell com a emperador de França i José com a rei d’Espanya i les Índies dominen dos terços del planeta.
José -Pepe Botella o Cogombre, malnoms construïts gràcies a les sempiternes fake news- ha fugit cames ajudeu-me d’un Madrid inflamat després de la victòria del fins aquell moment inepte exèrcit espanyol contra les tropes franceses a la batalla de Bailén. Napoleó acaba d’arribar a Espanya i vol posar remei al que serà el principi de la seva caiguda. Però això, de moment, ells ni s’ho imaginen. És en aquest punt on Ramon Madaula, autor de l’obra, situa el que podria ser un d’aquells ‘moments estel·lars de la humanitat’ tan poèticament definits per Stefan Zweig al seu homònim llibre. Però el que trobem no són dos caps d’estat disposats a tot per reconduir la situació. Trobem dos germans que com tothom sap comparteixen una mateixa pàtria, que és la infància. Una infància de banys, pesca i aventures a la seva Còrsega natal. El que ha passat posteriorment, en l’edat adulta, els ha distanciat: la revolució, les llums de la il·lustració, i la fulgurant escalada de Napoleó fins esdevenir emperador absolut situa els dos germans en una cruïlla del destí amb un esclau de testimoni, un pobre diable que ni tan sols té dret a un sou perquè així ho vol l’emperador i que es dedica tot el temps a banyar els dos prohoms, amb possibilitat de servei sexual inclòs, a servir-los el dinar i quan arriba el moment fer d’àrbitre del que s’està dirimint.
En menys d’una hora i mitja, el perfecte mecanisme escrit per Madaula i posat en escena per la seva parella Sílvia Munt, permet els espectadors trobar-se de nassos amb una reflexió històrica de primera divisió on no falten cites a Goethe, amic de Napoleó mal que li pesi a alguns, referències a la misèria del poble espanyol i el seu indigne Fernando VII ‘El deseado’, i el significat d’una frase que potser avui ja no està tan de moda: la construcció de l’Europa dels pobles, que va prendre forma en els mapes de les conquestes napoleòniques.
Com en aquella memorable novel·la de Simon Leys ‘La mort de Napoleó’ on l’emperador no ha mort a Santa Helena però quan arriba a París no aconsegueix que ningú el cregui, aquests Buonaparte obren de bat a bat els seus cors i ens mostren que la més petita anècdota infantil pot forjar destins: davant els ulls dels espectadors, i entre somriures i alguna rialla, David Bagés i Pau Roca despullen literalment i metafòrica els personatges que encarnen, màscares històriques però al capdavall humanes.
