Enric Cambray desgrana en un brillant monòleg el segon acte de l’obra de Skakespeare
A escena un tamboret, un micròfon, una tauleta i una catifa. Una escenografia senzilla per embolcallar Enric Cambray, convertit aquí en un excel·lent monologuista, que dissabte passat a l’Auditori va explicar el segon acte de Hamlet -n’hi ha cinc-, a Hamlet 0.2. El muntatge era un virtuós exercici de marcat estil humorístic, però que analitzava cada paraula, i fins i tot cada síl·laba, d’aquest segon acte d’aquesta obra cabdal de William Shakespeare, la peça teatral més llarga de l’autor anglès.
Cambray, dirigit per Sergi Belbel, es fa un fart de moure’s per l’escenari per convèncer el públic que en aquest segon acte hi ha la clau del treball actoral i, de passada fa un exercici sobre la professió. Convertit en el personatge de Hamlet des d’una posició de divo reflexiona sobre els papers secundaris d’aquest segon acte -ja que ell no hi apareix fins al final-, com Laertes, Poloni, Gertrudis, Claudi, Ofèlia, Voltimand, Rosencrantz, Guildenstern o Reinaldo.
Cambray interpreta tots i cadascun dels personatges, entrant i sortint constantment de la ficció. Especialment hilarant va ser el moment en què es repassen les rèpliques de Reinaldo a Poloni amb un Cambray adoptant diferents estils per repetir gairebé sempre la mateixa frase. Des de la pedanteria, Hamlet-Cambray explica que aquest paper el podria fer qualsevol actor sorgit de l’Institut del Teatre que opta al seu primer treball, sota la batuta d’un director anomenat “tal qual Pasqual”.
El monologuista tenia un petit comandament a les mans amb el qual accionava el joc de llums. Encenia uns focus encegadors quan interpel·lava directament al públic o baixava a la platea o encenia una petita làmpada de taula quan llegia una carta. En algun moment del monòleg, el mateix Cambray va dir que volia anar per feina “perquè si m’aturo a cada frase, no us deixaré veure el Barça-Madrid”. I va fer de Núria Feliu o d’Alberto Lupo cantant “paraules, paraules, paraules” rememorant el moment en què Hamlet li respon a Poloni quan aquest li demana què està llegint.
En aquest segon acte de Hamlet, el personatge ens mostra com adopta la follia per perseguir el seu autèntic objectiu i finalitza amb un soliloqui al final de l’escena. Aconsegueix amb el joc de llums un autètic efecte estroboscòpic i, sobretot, no deixa indiferent a ningú.
