Dafnis Balduz: “L’obra és una tragicomèdia romàntica”

· Què explica ‘Pols de diamant’?
És una funció basada en un fet real que va passar a Madrid, on un noi va denunciar una agressió homòfoba, que va resultar que no havia estat com ell havia denunciat. Però sí algunes coses que tenien a veure amb agressions. Pau Coya ha decidit agafar aquest fet i fer-ne una altra història, inspirada en allò però que no relata aquells fets. Ha construït una tragicomèdia romàntica que retrata moltes altres coses, com les relacions personals, sentimentals, amb coses que van molt més enllà d’una reivindicació pròpiament o d’un fet d’una agressió.

· És una obra que reflexiona al voltant de la mentida?
Sí, exacte, de la mentida, de per què la gent creu que mentir és l’única opció que li queda o la que pot ser millor. Ho fem tots. Mentir pot portar unes conseqüències molt gruixudes.

· Sou només tu i l’Albert Salazar  a l’escenari de ‘Pols de diamant’? 
Sí, l’Albert i jo remant perquè ens en sortim. Ell fa el personatge protagonista i jo faig uns 12 personatges que giren al seu voltant. No em canvio de roba, és una mena de joc teatral potent en què el personatge va canviant sobre mi mateix en un tancar i obrir d’ulls. La feina és fer que s’entengui.

· La podrem veure a la Sala de Petit Format, li va bé, un escenari petit?
Sí, li va bé. De fet, l’obra va néixer en una sala així. Els fonaments estaven pensats per fer-ho en sala petita. També és veritat que hem voltat per tot arreu i hem estat en auditoris molt grans, de fins a 800 localitats. Hem canviat molt de llocs, però crec que és una obra que li va molt bé que la gent ens pugui veure els ulls de  prop. Com a totes les obres, segurament, però n’hi ha amb més artificis que també van molt bé en escenaris grans. Aquesta és una funció de proximitat, sense dubte.

· Es parla del col·lectiu LGTBI?
Mira, Pols de diamant té una cosa molt bona, pel que fa a la temàtica. Parla de l’amor entre dues persones. Això és una qüestió transversal, en què no importen orientacions sexuals. Durant bona part de la funció es parla de l’amor entre dues persones. Planteja una relació sentimental entre dos homes sense abordar el fet que s’havia de tractar que era una cosa d’homes. No, senzillament, una parella formada per dos nois. Però sense tractar el tema. No cal tractar l’homosexualitat. Per sort, a la vida, ja no és un tema que s’hagi de tractar tant, és una cosa que tothom té al seu voltant, homes o dones. 

· Hem fet un pas cap a la normalitat, doncs?
Curiosament, al teatre no n’hi ha gaire, de funcions de parelles homosexuals. Per això, em va agradar. No tant per expressar un tema, la història està situada en l’amor entre dos homes, però també hauria pogut ser una parella heterosexual. No estem tractant aquest tema, s’està parlant de dues persones que s’estimen i punt. Tots hem tingut parelles i sabem què és l’amor i el desamor, ens esquitxa a tots.  

· Havíeu treballat mai junts, amb l'Albert Salazar?
Havíem fet una funció junts fa molts anys, quan ell encara era un nen actor d’uns 13 anys. Ens vam conèixer d’esquitllada i no havíem tornat a coincidir. Vaig ser jo qui va tenir la idea de proposar-li i la direcció em va comprar la idea. M’agrada molt com pensa, i tenia la sensació que ens entendríem, a sobre dels escenaris. Sempre és un risc però, en aquest ofici t’has d’anar arriscant i treballant amb gent diferent perquè si no sempre estem els mateixos. Vaig poder-hi dir la meva. L’Albert va dir que sí i l’entesa que tenim ha estat sorprenent, molt bona. És molt divertit quan treballes amb un actor i parles el mateix idioma, és com ballar bé, els cossos s’entenen. Aquesta obra, en què només som dues persones i necessitàvem entendre’s, ha estat un privilegi. Té unes capacitats molt insòlites i molt potents. 

· Com surt el públic, de la funció?
El públic que hem tingut surt del teatre molt reflexiu. És una funció que toca, ningú es queda indiferent. T’emportes la reflexió a casa i té un impacte. Ja no tan emocional però sí que notes que la història arriba. Com a actor, aquestes coses donen sentit perquè fem l’obra per al públic, al capdavall. A cadascú li toca d’una manera diferent, és clar.