‘Pols de diamant’ reflexiona sobre l’homofòbia i la pressió mediàtica
A l’obra Pols de diamant s’ha de venir preparat mentalment. Val la pena advertir que no és una representació on l’espectador es relaxarà i desconnectarà dels seus problemes i de les desgràcies que ens envolten. Més aviat al contrari. És una obra que interpel·la, que incòmoda. Si ets de les persones que té molt clar el límit d’allò que està bé i el que està malament, és probable que després de l’hora i vint de text de Pau Coya i d’interpretació de Dafnis Balduz i Albert Salazar -brillant, per cert-, la línia ja no estigui tan ben establerta.
És legítim inventar una agressió per sobreviure a un estigma? És just que una denúncia falsa desacrediti el patiment del col·lectiu LGTBIQ+? Tenen dret els mitjans de comunicació de fer un judici paral·lel? Moltes són les preguntes que sorgeixen d’aquesta representació dirigida per Nelson Valente i que recull, d’una manera ficcionada, un fet que va tenir lloc a Madrid l’any 2021. Un jove de només vint anys denunciava una brutalíssima agressió homòfoba que va resultar ser mentida. Una reflexió sobre l’homofòbia, la pressió mediàtica i la fragilitat humana. De com les pors ens poden portar a llocs encara pitjors.
Una obra que en certs moments té un ritme veloç i en la que cal estar concentrat, sobretot per no perdre el fil en els múltiples canvis de rols que fan els dos personatges. L’aplaudiment final, amb part del públic dret, validaven l’obra i la interpretació sobre l’escenari dels dos únics actors.
