Santi Ricart supera el repte del monòleg, dirigit per Josep Julien
La nit del peix kiwi va ser l’obra escollida dissabte, a Castellar, per sumar-se a la iniciativa #capbutacabuida! que promou Adetca, Time Out, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i que enguany ha estat tot un èxit d’assistència, amb 71.441 espectadors a les 217 sales d’arreu de Catalunya.
La Sala de Petit Format de l’Ateneu va acollir les dues funcions d’aquest muntatge escrit i dirigit per Josep Julien, un autor astut que aquí dirigeix a l’actor Santi Ricart en un monòleg d’una hora i mitja que l’actor assumeix amb molta dignitat.
La nit del peix kiwi fa el retrat d’un actor que s’ha quedat sense la feina que li agrada i que ara s’ocupa de conduir una grua municipal per poder sobreviure. A l’escenari, Ricart s’exposa a l’escenografia que ocupa una gran televisió on s’hi projecta un peix mort i una filera de quatre butaques, amb les que anirà jugant durant tota l’obra.
Navegant entre la ficció escènica i l’anecdotari personal i professional, el personatge interpel·la el públic durant tota la trama i ens explica que si ha fet el que ha fet ha estat per tirar endavant, per aconseguir el reconeixement, i qui no el busca i el voldria, ens pregunta. Té raó.
I això li dona llicència, o ens vol fer creure, per fer allò que està prohibit, fins i tot abusant de la mentida i matant, en moments d’alienació en els que sembla ben bé posseït. Però en ell també hi veiem un actor sobre una corda fluixa que es pot trencar en qualsevol moment, vivint en la incertesa.
L’espectador viu un viatge emocional per les realitats imaginades del personatge i també de l’autor que l’ha creat, Julien.
De fet, en essència, el personatge que interpreta Ricart ens fa una confessió a cau d’orella utilitzant el recurs de la paraula, que sap fer jugar amb versemblança, perquè no veiem res però ho sentim tot, desplegant un gran ventall de sentiments, passant per la ironia, l’humor, la tristesa, la ràbia, el sarcasme.
Hi veiem crítica social, perquè quan un és un fracassat es torna invisible; però a un triomfador, com el que amb la mentida proposa el protagonista, la societat li ofereix recompensa.
Si fem una valoració global de La nit del peix kiwi, i potser un pèl simplista, podríem dir que aquesta obra és una mentida, i que aquesta mentida podria repetir-se tantes vegades com calgui, o com el personatge consideri.
I aquí és on la ficció és només un mirall de la realitat, que a estones el públic rep a través del gènere del thriller, a estones com a comèdia i a estones com a drama.
En tot cas, l’ésser patètic que ens està parlant durant tota la trama potser no és tan diferent a nosaltres, tot i que tot el que ens està dient ens sembla portat a l’extrem. Rascant, rascant, al seu argumentari també hi trobem sinceritat i bellesa, tendresa i empatia, i fins i tot el compadim, si no hi ha negres ni blancs, ni bons molt bons ni dolents molt dolents.
