L’actor Urko Olazábal, convidat per presentar la pel·lícula, aquest dissabte
Una altra de les pel·lícules programades al 17è BRAM! és Yo soy Nevenka, d’Icíar Bollaín, que es podrà veure dissabte, a les 21 h, a l’Auditori Municipal. La pel·lícula recupera els fets ocorreguts l’any 2000, quan la regidora d’Hisenda de l’Ajuntament de Ponferrada, Nevenka Fernández, pateix una persecució sentimental i professional per part de l’alcalde, Ismael Álvarez, un home acostumat a desenvolupar-se amb impunitat. Decideix denunciar-lo, tot i que el seu entorn ni la societat de Ponferrada li dona suport. Els mitjans la sotmeten a un judici públic.
“Primer vaig fer un càsting i vaig buscar informació sobre aquest senyor, perquè jo tenia 20 anys quan va passar i sí que recordava l’orgia mediàtica però no recordava de l’alcalde”, diu l’actor Urko Olazábal, que fa el paper de l’alcalde a la pel·lícula. Quan es va acostar al cas a partir del documental de Maribel Sánchez sobre Nevenka Fernández “em vaig quedar horroritzat, tant, que vaig plorar”.
Per enfrontar-se al personatge, va haver de negar l’empatia cap a la víctima “i em vaig adonar de l’horror que seria treballar en aquest terreny emocional”. I és que un actor sap al què s’enfronta però “quan arribes a casa i no pots apagar el personatge, penses en la responsabilitat moral que hauria de tenir aquest senyor per no haver demanat perdó”.
Després, l’actor es mira al mirall i pensa: “Jo també tinc una mica de tot això, l’herència masclista la tinc a dins, com un munt d’homes”. En aquest sentit, els comportaments masclistes que veiem en el personatge de la pel·lícula són molt similars a d’altres perfils, “són narcisistes i manipuladors i per interpretar-los has de posar-te les seves ulleres”.
Sota la direcció d’Icíar Bollaín, s’ha creat un personatge molt més universal, “no pas una còpia, perquè fos reconeixible per tothom, homes que han fet mal a les dones”.
Olazábal reconeix que, el d’Ismael Álvarez, “és un dels papers més difícils que he hagut de fer, i tant, i m’he fet més sensible amb aquest tema”. A l’instagram hi ha moltes dones que denuncien. “I els qui més violència han fet són familiars, professors, és esgarrifós”. Tot i que hi ha hagut evolució de la percepció que tenim de l’assetjament, els assetjadors saben com aconseguir entrar, maltractar i crear llum de gas. Les noies que optaven al paper de Nevenka “tenien un filtre cap a l’assetjament, les dones d’ara han après a defensar-se d’aquest tipus d’atacs; la idea de la pel·lícula era que elles havien de veure el personatge d’una dona de 24 anys però de l’any 2000”. “Han canviat les coses i tenim filtres però no estan fora de perill”.
Molts veuran la pel·lícula i es trobaran amb una realitat incòmoda. Encara avui, molts no es creuen a la víctima i, tot i que sembli que se’n parla molt, ho hem vist amb casos com el d’Elisa Mouliaá, “que encara hi ha gent que no la creu; La víctima se sent desorientada, avergonyida, i empesa a agradar l’assetjador i sorprèn que hi hagi dones que no tinguin aquesta sororitat”.
Amb Bollaín, Olazábal va aconseguir el Premi Goya amb Maixabel. “És una dona molt intel·ligent i sempre n’aprenc, és una enciclopèdia. Jo soc professor i em serveix; Com a actor, em treu de la meva zona de confort, m’ensenya camins on jo m’enriqueixo com a artista”.
Entrevista a Urko Olazábal a Ràdio Castellar:
