Així neix una orquestra

Que la posada de llarg de l’orquestra Kamerata Castellar fos un pols entre dos gegants del classicisme vienès com Franz Schubert i Ludwig van Beethoven va posar cap per avall l’Auditori Municipal Miquel Pont en un moment que romandrà a la memòria de tots els presents, testimonis d’un fet culturalment inèdit: l’estrena d’una orquestra de cambra pròpia de Castellar del Vallès. Una apoteosi musical que va fer vibrar tots els espectadors que omplien el pati de butaques per assistir a una nit musicalment i cultural que va ser històrica per a la vila. Els privilegiats que ja tenien l’abonament de tot el cicle de concerts previstos per la Kamerata i els que es van animar per aquest concert específicament potser no van ser conscients realment del que allà es va viure i veure. No era un concert qualsevol, no era una nit només per a melòmans amants de les simfonies creades a la meravellosa Viena de principis del segle XIX, la màgica ciutat inventada per Maria Teresa I d’Àustria un segle enrere. El que estava passant a l’Auditori de Castellar era ni més ni menys el naixement d’una orquestra.

Una orquestra nascuda l’any 2024? I a Castellar? Doncs la resposta a les dues preguntes és ‘sí’ i ‘sí’. Amb l’empenta d’Acció Musical Castellar, el talent de Carles Miró a la direcció i el suport decidit de l’Ajuntament, conscient que la proposta generava un nou motor cultural per a Castellar, el públic d’aquesta primera vetllada musical va tenir la meravellosa experiència de viure un fet poc habitual. Veure com del no res sorgia la màgia de la música. I quina música! Les primeres notes emeses per la trentena de músics de la Kamerata van ser les de l’espectacular primer moviment de la Simfonia n.3 de Schubert, Adagio maestoso-Allegro con brio. Quin millor padrí musical metafòricament parlant que el jove Schubert, autor que no va arribar a viure 30 anys, i que, a banda de passar a la història com a compositor, també va deixar una perla en forma de frase: «Música feliç, mai he sentit a parlar-ne». Doncs justament la majoria dels assistents al concert van estar si més no a prop de sentir felicitat en escoltar la interpretació de la Kamerata d’una simfonia que, segons va descriure Miquel Desclot en la conferència prèvia a l’actuació, era de l’etapa més juvenil del seu autor.

_{Un moment del concert dedicat a Schubert i a Beethoven ||Q. Pascual}

_{L'alcalde Ignasi Gimménez i la responsable d'Acció Musical Castellar Laia Rocabert en els parlaments inaugurals al concert de la Kamerata ||Q. Pascual}

De contrapunt al genial Schubert, la Kamerata va interpretar la setena simfonia de Beethoven, obra ja d’un autor madur i dominador absolut de la seva època i que, entre d’altres, va fer ombra al mateix Schubert. La grandesa del so de Beethoven va ser expressada amb vehemència per una orquestra amb ganes de deixar empremta en uns espectadors enlluernats pel que sentien però també pel que veien. I al capdavant, el seu director, Carles Miró, que literalment va suar la cansalada per extreure el millor de tots els músics, als quals, per cert, va saludar un per un mentre el pati de butaques es desfermava en un aplaudiment interminable al final del concert. Aplaudiments que premiaven moments com el segon moviment de la setena de Beethoven, l’Allegretto, d’una tensió molt ben resolta, i, és clar, el final del quart moviment quan orquestra i director van acabar pràcticament dansant per sobre d’una música apoteòsica.

I detall final per als col·leccionistes d’anècdotes o paradoxes: Beethoven, Schubert i també Lizst, tots tres van ser alumnes de Salieri.

La propera cita serà el 17 de gener amb Gluck i Haydn de protagonistes. De ben segur que la immensa majoria dels presents dissabte no s’ho voldran perdre. Llarga vida a la Kamerata Castellar!