El 17è BRAM! inaugura amb ‘Marco’

La pel·lícula Marco inaugura la 17a edició del BRAM!, la Mostra de Cinema de Castellar del Vallès. La projecció és prevista per aquest divendres, a les 20.30 hores, a l’Auditori Municipal. Es tracta d’una pel·lícula també inclosa al Cicle Gaudí.

Protagonitzada per Eduard Fernández i dirigida per Aitor Arregui i Jon Garaño, a Castellar  serà presentada per un dels guionistes, Jorge Gil Munárriz, que ha treballat en el guió al costat d’Arregui, Garaño i Jose Mari Goenaga.

El film es basa en la història real d’Enric Marco, un sindicalista espanyol que va falsejar la seva biografia per aparèixer com a un supervivent del camp de concentració de Flossenbürg durant la Segona Guerra Mundial. “Els fets que narra la pel·lícula van sortir a la llum l’any 2005 i en el seu moment hi va haver un escàndol molt present als mitjans de comunicació”, assenyala Gil Munárriz.

Marco és la història d’algú que va dir una mentida sobre un tema tan delicat com és l’experiència dels deportats espanyols als camps de concentració nazis. “Potser ho va fer amb una finalitat bona, o no, és una cosa que haurà de reflexionar l’espectador”, afegeix Gil.

Als guionistes, la història d’Enric Marco els serveix d’excusa per parlar d’un tema històric com el feixisme, els camps de concentració i del paper que va tenir Espanya, el govern franquista, en el fet que 9.000 espanyols van ser deportats als camps de concentració nazis.

Per als guionistes, “la font més important i útil ha estat el poder parlar directament amb ell, el vam conèixer en persona, vam estar a casa seva, a Sant Cugat del Vallès i ell  també va venir a San Sebastián, on el vam  gravar durant una setmana”.

Quan els responsables de la pel·lícula van conèixer Marco, l’any 2006, van pensar en fer un documental. “Ell  tenia 86 anys i en les estones que vam conviure ell ens va explicar com havia viscut tot el procés, que l’enganxessin mentint i que ell mentís sobre un tema tan delicat durant tants anys”. Va ser molt útil conèixer la persona que volien retratar, però “s’havia d’anar amb compte, això sí, perquè totes les veritats que ell explicava estaven contagiades de mentida i faula”, diu Gil.

Per buscar tensió dramàtica, l’equip de la pel·lícula va tenir dificultats. “El cas d’Enric Marco és cridaner i és difícil escriure un guió de ficció sobre ell perquè, per començar, la història d’Enric Marco és molt llarga, li van passar moltes coses”.

En aquest sentit, Marco va ser secretari general de la CNT a Catalunya, president de l’associació de pares d’alumnes de Catalunya, president de l’Amical de Mauthausen, o sigui, que va tenir “una vida molt única, i algunes coses no es coneixien”.

A l’hora de construir el guió, la dificultat més gran va ser “detectar quin dels seus vessants ens interessava i intentar explicar-la amb la màxima emoció, va ser un repte”. No va ser fàcil desvelar quina era la informació fidedigna perquè era un ésser misteriós, “havíem de ser com detectius”.

L’any 2014, Javier Cercas va escriure ‘El impostor’, sobre Enric Marco. “Quan escrius sobre ell tens la sensació d’estar escrivint sobre un personatge únic i apassionant, Cercas li deia ‘El Quixot’, ja que barrejava ficció i realitat”, comenta Gil.

Els guionistes van llegir el llibre, on van descobrir alguna dada que Enric Marco no els havia dit, “però no és una pel·lícula basada en la novel·la; això sí, el llibre és un bon complement de la pel·lícula”. La novel·la de Cercas es recrea més en la infantesa del personatge, que la pel·lícula no explica per raons evidents del guió.

Eduard Fernández

Eduard Fernández interpreta el paper d’Enric Marco a la pel·lícula. “Hem tingut la sort de comptar amb ell, no vam tenir dubtes, mirant-ho amb perspectiva, no pensàvem en una segona opció”.

Si bé, físicament, Eduard Fernández és més jove que ho era Marco, “hi havia una cosa en la mirada d’Eduard que connectava molt bé amb Marco, entre seductor i misteriós, una mirada d’algú de qui no t’acabes de fiar”.

Fernández va acceptar el paper, tot i que “ell, com nosaltres, va tenir vertigen perquè va sentir l’abisme que s’obre entre un personatge que s’escapa tota l’estona per la seva complexitat”,  però l’actor també va veure l’oportunitat d’indagar en una personalitat complexa i fosca de Marco. Durant el rodatge, va gaudir molt de la interpretació, “no volia deixar de ser Marco, no volia deixar de sortir del personatge, s’ho va passar molt bé, vèiem un actor gaudint de la seva feina”.

Els premis que ha rebut Fernández per la seva interpretació avalen l’encert. Sobre els guardons, la pel·lícula ha estat premiada amb dos premis Goya -entre ells el de milor actor per Fernández-  i cinc nominacions; nominada al Festival de Venècia a millor pel·lícula, premi Forqué a millor interpretació masculina, i premi a millor actor als Premis Feroz, amb dues nominacions més.

Sobre la bona acollida als festivals, Gil apunta que Marco “tenia el seu risc, perquè el personatge principal és complex, el nostre protagonista és fosc, té una relació molt laxa amb la veritat, no sabíem si la gent entendria el que volíem explicar”.

La reacció del públic va tranquil·litzar l’equip de la pel·lícula, quan van veure que agradava. L’estrena va ser a Venècia “i que algú que de fora d’Espanya li doni valor és important”, reconeix Gil.

Un dels moments de més expectació pels responsables de la pel·lícula, com apunta Gil, va ser quan es va projectar a l’Amical de Mauthausen, la principal associació de deportats a Espanya. “Era un moment crític perquè Marco n’havia estat president, i ens van dir que els havia agradat i que els semblava útil per difondre la història dels deportats”. Els premis rebuts, sense dubte, donen visibilitat a una pel·lícula.