"Si no veus poesia quan ensenyes, deixa-ho"

La Sala d'Actes va acollir la tarda de dimarts la presentació de Poesia d’ensenyar: Testimoni d’un mestre enamorat de l’ofici, un llibre de David Vilalta, que ha dedicat tota la seva vida al món de l'ensenyament. L'activitat, organitzada per Serveis Educatius Vallès Occidental VIII, que va comptar amb la presència de l'autor, es va estructurar com una conversa oberta sobre la figura dels professors i la comunitat educativa. Tot plegat, amb la col·laboració de dues docents més, Míriam Font i Mònica Díaz, i Glòria Iniesta, que va moderar el col·loqui.

Així, tots quatre, van reflexionar i van compartir experiències relacionades amb el dia a dia d'una aula, des de les primeres classes fins a la resolució de conflictes o la vocació dels professionals. "Si no veus poesia quan ensenyes, deixa-ho", va dir Vilalta. "Hem de fer autocrítica per continuar aprenent", va asseverar Mònica Díaz, l'actual directora de l'Institut Escola Sant Esteve. En el cas de Míriam Font, és una professora de secundària novell, i assegura que encara conserva "la il·lusió i els nervis" quan comença el curs, perquè cada temporada porta nous objectius i nous alumnes. "No hi ha un dia ni un curs igual", va recordar Glòria Iniesta.

Entre altres qüestions, els quatre docents van remarcar la importància de l'aprenentatge vivencial, dels valors. "Sempre parlo de la cultura del centre. Es pot ensenyar a educar. Ens hem de plantejar quins tipus de ciutadans ens imaginem que volem que siguin els nostres alumnes", va apuntar David Vilalta. En aquest sentit, els ponents van coincidir que és de vital importància invertir més recursos en educació i apostar per potenciar eines que permetin resoldre conflictes en la convivència des de "la reflexió i el diàleg", va dir la directora de l'Institut Escola Sant Esteve. "No arribem ni al 6% del PIB en Educació", va lamentar Vilalta.

Seguint aquest fil, Míriam Font va relatar que els estudiants sovint "no estan acostumats a tenir responsabilitats", perquè es produeix el fenomen dels pares i mares llevaneus, que solucionen tots els problemes dels infants i els adolescents, i no els deixen equivocar-se, fer front a les conseqüències o a la frustració d'una decepció. "No hi ha cultura de l'esforç", va afegir, per subratllar que cal defugir del corrent de la immediatesa i de la gratificació immediata, per cultivar la paciència i fer-los entendre que "l'aprenentatge és un procés que paga la pena", i que l'èxit d'aprendre és la veritable recompensa.

Per a Mònica Díaz, la frustració s'ha de treballar "des de ben petits i la família ha d'acompanyar", una feina que té com a punt de partida el compromís dels alumnes però també dels docents, que, al cap i a la fi, són un referent a l'aula. Però cultivar aquesta autonomia i responsabilitat dels infants i dels joves, sovint defuig els llibres i el coneixement més teòric, tal com va reconèixer David Vilalta. "S'ensenya amb la convivència. Els demanem autonomia però primer els hem d'ensenyar. Si els deixem enmig d'un oceà, s'ofegaran".  I va afegir: "autonomia no vol dir obediència".