Plácida López Colàs: "Hem de gaudir molt de la vida per no fer ús del sistema sanitari"

· Com va començar tot? Vas estudiar treball social per vocació?
Jo vaig arribar a Terrassa amb 10 anys. Vinc d’un poble de muntanya molt petit de la província de Guadalajara que es diu Piqueras. Sempre he tingut una sensibilitat especial, potser pel fet de deixar la terra, tot i que em sento més d’aquí que d’allà, però m’imagino que això és el que a l’adolescència em va fer decidir per estudiar la carrera de treball social, preguntar-me com puc ajudar els altres. 

· Treball social és molt ampli, quan estudiaves, ja sabies que volies enfocar-te en la sanitat?
Com molta gent de la meva generació, jo estudiava i treballava. Vaig fer el COU i la carrera nocturna i treballava a la nit en un hospital. Vaig conèixer una treballadora social de l’hospital i vaig pensar, quina tasca més maca.  Coneixia el vessant d’infermera, però em va atraure més el vessant social. 

· Quina ha estat la teva tasca?
Quan vaig arribar aquí, venia de Sabadell, on ja es parlava d’un model sociosanitari, un model que costa molt d’implantar perquè hi ha moltes administracions implicades. Castellar tenia 10.000 habitants, i jo venia ja amb un bagatge de treball en xarxa, de donar resposta a la població des d’un vessant integral. Vaig anar a l’Ajuntament i aquí va ser molt fàcil. L’equip que hi havia, amb Joan Elvira al capdavant, van apostar per aquest treball en xarxa, per la salut comunitària. 

· Quins eren els reptes?
Es van donar dues situacions. D’una banda, l’augment de persones que consumien droga per via intravenosa, fet que provocava una situació molt difícil, era un problema de poble i també d’una població de persones malaltes que s’havia d’ajudar. I, d’altra banda, es va donar la circumstància que tres adolescents d’institut es van quedar embarassades. Havíem de donar una resposta global des de tots els dispositius. Així, l’any 1994 vam muntar la Setmana de la Salut, vam paralitzar l’institut i durant cinc dies van fer moltes activitats sobre SIDA, embarassos no desitjats, consum de drogues i trastorns emocionals amb diversos experts. Va ser molt maco i efectiu i a partir d’aquí, un grup de professionals vam continuar, i aquí estem encara. 

· Aquí es van plantar les bases de la salut comunitària, un projecte que és reconegut arreu.
Vaig arribar el 1992 i el 1994 ja ens havíem posat d’acord. Vam elaborar el primer Pla de Salut, en què vam recollir moltes dades. Vam prioritzar i ens vam organitzar per comissions fixes que avui dia encara funcionen. Les comissions de Dona, Salut Emocional, Sexualitat i SIDA, Hàbits Saludables i Gent Gran. I hem seguit una dinàmica de dues reunions l’any. A més de fer un consell sociosanitari cada any, per donar veu a les entitats, també. I ha funcionat tan bé i és un referent a altres municipis perquè la gent que ho hem tirat endavant ens ho hem cregut i ens hem posat d’acord. I no ha estat un mandat institucional. Ni tampoc hi ha rivalitat. Ningú s’ha volgut posar medalles. Estem parlant d’una comunitat i una ciutat perfecta per desenvolupar aquest model.

· Quins beneficis té aquesta salut comunitària?
La salut comunitària no vol dir eliminar el fàrmac, però s’ha de fer servir en el moment que sigui necessari. Hi ha coses que són malestars de la vida, no hi ha raons per donar fàrmacs, sinó treballar d’altres formes: a través de les emocions, en grup, fent relaxació... De vegades cal medicació, però de vegades, no.  

· Quins són els reptes de l’atenció primària de cara al futur?
Crec que s’ha de tendir a fer activitats comunitàries per descol·lapsar l’assistència directa. Un dels consells que dono és que ens hem de cuidar molt i gaudir molt de la vida per no fer ús del sistema sanitari. I no estic dient que no s’hi vagi quan es necessiti, si algú ho passa malament i hi ha de recórrer, l’atenció l’ha de tenir immediata, però la salut està fora del sistema sanitari. El sistema abraça el 20% de les malalties, el 80% restant són els nostres estils de vida, i això s’ha de tenir molt en compte i és el missatge que voldria donar. El patiment no s’ha de medicalitzar, perquè de vegades són problemes de la vida quotidiana i potser cal adaptar-se a la nova situació que toca viure i empoderar-se per tirar endavant. 

10 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Treballar en xarxa
Un defecte que no pots dominar?
Rígida
Una persona que admires?
El meu pare
Quin plat t’agrada més?
El pernil i amb pa amb tomàquet 
Un viatge pendent
La Patagònia
Un músic?
Els que tinc a casa. El  meu fill Oriol Vallès i el meu marit, Francesc Vallès
Una pel·lícula?
‘La vida es bella’, de Roberto Benigni
Un llibre?
‘Psicojuego’, de Verónica Nieto
Un racó de Castellar?
La imatge quan entres des de Terrassa, amb l’església i el Puig de la Creu
Un desig?
Molta salut per a tothom