Pilar Peñarroya i Camps: "Si continuen les esquerres al poder continuaran els drets"

· El 12 d’octubre farà 90 anys, Pilar.
Sí, vaig néixer l’any 1935 a Calaceit un poble de la Franja que pertany a Terol, en una família molt treballadora. El meu avi era picapedrer, la meva iaia encordava cadires i el meu pare treballava a la carretera, per això ens traslladàvem molt. Però no en va quedar ni un per culpa de la guerra.

· El seu pare va ser cridat al bàndol republicà.
Quan va esclatar la guerra el meu pare treballava a les carreteres de Roda de Berà i estàvem tots allà, perquè sempre anàvem al darrere del pare. El van cridar a quintes i va haver d’anar a la guerra, per força. També van cridar el meu oncle Alfredo, de 16 anys, una de les anomenades quintes del biberó. El meu pare va anar a parar a la batalla de l’Ebre. Estava defensant-se a les parets del cementiri de Corbera d’Ebre quan va caure una bomba i la metralla li va anar a parar als ronyons. La ferida es va gangrenar i va morir a finals del 1938 a l’Hospital de Girona.

· La seva mare es va quedar vídua i amb quatre fills petits.
Quan mor el meu pare la meva germana gran havia fet els 7 anys, el meu germà 6, jo 3 i la petita tenia set mesos. Per a la mare va ser horrible. Els tres germans meus van anar a col·legi d’orfes de guerra, però jo no.  Hi havia una dona que em cuidava quan la mare havia d’anar a rentar o a netejar. La mare era molt amiga d’aquesta dona. Li escrivia les cartes i al seu home també el va matar una bomba a la guerra. Li va dir a la mare: “Deixa-me-la amb mi, que em farà companyia”, i allí vaig viure fins que ella va morir. Li deia iaia Antònia i encara ara és la meva iaia.

· La seva vida ha estat un no parar. Anaven d’un poble o ciutat a una altra, depenent de les necessitats. 
Després de morir la iaia Antònia, vaig tornar amb la mare i vam estar a Casp. Aquí sí tinc una època feliç, perquè a partir dels 9 anys vaig poder anar a escola. I allí vaig ser feliç. Encara ara hi aniria. Però no n’hi havia per a tothom, així que a partir dels 12 anys em vaig posar a servir, de minyona. 

· La postguerra va ser molt dura. 
Moltíssim, però no vam passar fam. La meva àvia continuava arreglant cadires allà on fes falta. Vam estar molt temps a Arenys de Lledó. Ens donaven recapte i gana no vam passar. La vaig veure plorar un dia, però, perquè no ens podia donar una presa de xocolata. A Calaceit ens van prohibir parlar català. I no el parlessis davant de ningú, que et denunciava. Era un xou, perquè la gent no sabíem parlar en castellà i ho dèiem malament. Les recances del poble de pertànyer a un bàndol o un altre encara hi són. 

· Va conèixer al seu marit collint raïm en una finca de Rubí. 
Sí, però la família la vam formar a Albinyana, a on vam fer de masovers. Després vam anar a viure a Castellbisbal, a Molins de Rei i vam tornar a Calaceit, quan jo tenia 40 anys. Però quan el meu marit va morir, fa deu anys, vaig venir a Castellar. La meva filla petita i el meu gendre em van portar cap aquí. No només a mi, també les meves dues gates. Encara hi som totes tres. He voltat moltíssim per circumstàncies. I m’he adaptat. I quin remei!

· Com és el seu dia a dia a la vila?
Vaig arribar a Castellar com un pollet, perquè acabava d’incinerar el meu marit, i malalta perquè tinc una insuficiència cardíaca, però vaig trobar el casal. El meu dia a dia ara és molt ocupat. Dilluns, faig puntes de coixí. Dimarts, ganxet. Dimecres, activitat de memòria i divendres, el taller de pintar roba. Aquí he trobat caliu, gent que enraona. M’agrada molt, molt llegir, i he llegit poc per al que m’hagués agradat. He llegit tot el que m’ha caigut i encara avui dia llegeixo. I m’agradaria viatjar.

· Sempre ha estat d’esquerres.
Soc d’esquerres de sempre, socialista des que vaig poder començar a votar i militant fins a la pandèmia, primer a Molins de Rei i després a Castellar. No m’agrada la situació actual, però tampoc hi puc fer res. Si continuen les esquerres al poder, continuaran els drets que hem assolit en els darrers anys, si no, els perdrem ràpidament i la gent no se n’adona. 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Ho analitzo tot molt
Un defecte que no pots dominar?
Com en trio només un?
Una persona que admires?
Qui és religiosa de tot cor
La teva paraula preferida?
Ja veurem
Quin plat t’agrada més?
El fricandó
Un viatge pendent
Tornar a Budapest
Una pel·lícula?
‘Allò que el vent s’endugué’
Un llibre?
‘La mayor mentira del siglo XX’
Un cantant?
La música suau, de ballar
Un racó de Castellar?
La plaça Major
Un desig?
Que els socialistes continuïn al govern