Era un dia qualsevol a l’hostatgeria de la meva família quan ell va aparèixer per primera vegada. Jo, amb només 15 anys, fregava el terra a mà, aliena a tot. Es va acostar a la porta i, amb una veu rebel, va exclamar: “Ens han dit que aquí es menja bé”. Sense dubtar, li vaig respondre impulsivament: “Si no li agrada, podrà anar a un altre lloc”. L’atreviment em va costar un bon càstig per part de les meves germanes grans. Ningú sabia aleshores que, dos anys després, aquell mateix home es convertiria en el meu marit, l’any 1940.
En Bruno era deu anys més gran que jo i, encara que les nostres vides no estaven destinades a ser fàcils, vam caminar junts davant cada desafiament. La meva mare, una dona plena d’amor i fortalesa, ens va deixar massa aviat, pocs mesos abans del meu casament. Per això, el meu vestit de núvia era de color gris, ja que encara vestíem el dol familiar. Vaig trigar a acceptar que el meu pare tingués una nova companya. A les nits, mentre les meves botes s’assecaven al costat de la llar de foc, brodava per a l’aixovar de les meves germanes. Com que era la més jove, era el meu deure, i la meva madrastra m’ho recordava sovint.
Vivíem llavors a Gimino, una petita ciutat d’Ístria que aviat seria part de Iugoslàvia. Eren temps de guerra, incertesa i dolor. La meva infància tampoc va ser senzilla. Érem quatre germans: les grans estaven sempre malaltes, i jo cuidava el petit com si fos el meu propi fill. El meu avi era el meu protector i company d’aventures; va omplir aquells dies d’ensenyances i saviesa. Junts cuidàvem els animals, treballàvem a l’hort i compartíem la màgia dels dies. Teníem accés a mel i pernil de la bodega, i ell s’assegurava de repartir-los generosament a qui es llevava abans de l’alba.
La meva mascota era un petit vedell anomenat Boscarí que ens acompanyava i carregava els paquets; fins i tot podia recolzar el cap al seu llom mentre caminàvem. Enfilada als arbres fruiters, menjava i collia mentre la natura em regalava petits moments de felicitat. Amb la meva bicicleta, travessava barricades de soldats, sempre cantant. Tot i així, era important que aprengués a fer-ho en croat, ja que l’italià ja no era ben rebut per tothom a la meva pròpia terra.
En Bruno i jo treballàvem braç a braç a la nostra botiga de bicicletes. Jo reparava pneumàtics, pintava els quadres i ajustava corretges. La guerra no va tenir pietat. Ens van cremar la casa dues vegades, i ens van deixar sense res. Amb el que portàvem a sobre, vam intentar reconstruir les nostres vides en un altre lloc, encara que la por de perdre-ho tot sempre ens va acompanyar.
Quan va néixer la nostra filla, la Bianca, l’any 1942, la guerra ja havia tenyit les nostres vides d’ombres. Alimentar un nadó enmig dels bombardeigs era un acte de resistència. Passàvem nits senceres als boscos, fugint del perill i aferrant-nos a l’amor que ens mantenia units. La Bianca era la nostra esperança, la nostra raó per continuar.
L’any 1948, en Bruno va prendre la valenta decisió d’emigrar. Va preparar el bagul de fusta amb les coses que vam poder rescatar dels bombardeigs i les seves eines. A bord del vaixell de guerra nord-americà General Omar Bundy, ho vam deixar tot enrere i vam viatjar cap a l’Argentina, un país desconegut on érem “els gringos”. Amb mans endurides i nits de treball incansable, vam aixecar un taller de cotxes i motocicletes. D’amagat, jo planxava i cosia per a altres cases; a ell no li agradava que treballés fora. Pas a pas, vam construir una vida digna.
La Bianca va créixer i va desafiar els prejudicis de gènere d’aquella època estudiant ciències econòmiques. Es va convertir en una dona forta i inspiradora. El destí la va unir amb el fill d’un amic d’en Bruno, que havia emigrat al mateix lloc sense saber-ho. El seu casament va consolidar un sentiment genuí entre ells i va reforçar el vincle entre dues famílies unides per l’exili.
L’arribada dels meus nets, en Fabio i la Daniela, el 1971 i el 1973, va omplir la meva vida d’alegria. Em vaig lliurar a ells completament, transmetent-los els valors que havien guiat el meu camí: l’esforç, l’honestedat i l’amor. El cor d’en Bruno, ple de les angoixes de l’exili, es va ressentir. La seva operació va ser un repte que no va superar, i va deixar un buit immens.
Amb el pas dels anys, els cabells blancs van adornar els meus cabells. El meu cos, una vegada àgil i ple d’energia, em recordava el pes d’una vida de treball. Quan miro enrere, només sento gratitud. La vida em va donar ferides, però també les eines per sanar-les. A l’Argentina vaig trobar pau, amor i la família que sempre havia somiat.
Amb el temps, Déu em va beneir amb la joia de ser besàvia. Tres nenes i un nen van il·luminar els meus dies i em van regalar una nova raó per somriure. Ja amb bastó per caminar, la convulsa realitat política i social de l’Argentina em va portar a emigrar de nou. Així, vam trobar una nova llar a prop de la Daniela, en la serena abraçada de Castellar del Vallès, a Barcelona.
Vaig tenir l’immens goig de veure créixer dues besnetes, gaudint de moments enriquidors compartits entre quatre generacions, amb un divertit mosaic d’idiomes: català, argentí i italià. Van aprendre les meves receptes familiars i les meves cançons. Cada entremaliadura i cada èxit em van omplir de satisfacció.
El meu viatge etern va començar el desembre del 2021, als 98 anys. Amb una gratitud infinita, em vaig acomiadar de Castellar del Vallès, aquell racó que em va regalar albades plenes de pau en els meus últims dies. Aquí vaig deixar totes les meves maletes, tot el que vaig ser, fins i tot el meu propi cos. Em vaig endur l’essencial: un somriure a l’ànima i un cor ple de gratitud envers Déu. Agraeixo els amics i les ànimes que van il·luminar el meu camí, que em van sostenir en els dies foscos i que van celebrar amb mi els moments d’alegria.
Vaig ser el fruit de temps difícils, de rialles que van néixer enmig de tempestes i d’una fe indestructible en què sempre hi ha llum al final del camí. Desitjo retrobar-me amb l’essència de tots els meus, especialment amb la d’aquell home incansable que va triar menjar aquell dia qualsevol a l’hostatgeria, i que des d’aleshores va compartir tots els seus dies amb els meus.
Una vida viscuda amb amor és una vida plena. I en aquest amor vaig trobar el veritable sentit d’existir. Me’n vaig anar feliç, sabent que el que he viscut deixa una petjada i que, en cada cor que he tocat, hi haurà una espurna del meu esperit.
En memòria de la meva àvia, pel seu llegat d’amor incondicional.
