Una mort ballada i cantada

El BRAM! va encetar la recta final de la mostra amb la presentació de 'Polvo serán', dijous passat. La projecció va comptar amb l'actriu Mònica Almirall, una de les protagonistes d'aquest film que signa el director barceloní, Carlos Marqués-Marcet. El guió, però, és un text a quatres mans amb Marqués-Marcet, Coral Cruz i Carla Roquet. La pel·lícula que arriba al BRAM! amb diversos reconeixements com quatre Gaudí - entre els quals es troba el de millor pel·lícula de llengua no catalana -, el premi Feroz Arrebato de Ficció o l'Espiga de Plata al Seminci de Valladolid, entre altres, compta en el seu repartiment amb una Ángela Molina en estat de gràcia acompanyada per Alfredo Castro, la seva parella en la ficció. Mònica Almirall va participar en un col·loqui conduït pel comunicador Jaume Clapés després de la projecció.

És un llargmetratge que convida a la introspecció i a la reflexió ja des del seu plantejament inicial. La protagonista, Claudia, una gran dama del teatre i de la dansa, és diagnosticada d'una malaltia terminal. Els últims mesos de vida estaran marcats per episodis de dolor i de pèrdua de funcions vitals, i és per això que decideix evitar tot aquest patiment per fer un últim viatge a Suïssa per a un suïcidi assistit. El seu marit, però, no està disposat a viure sense ella i l'acompanyarà fins a les últimes conseqüències per viure una mort dolça i conjunta. "La pel·lícula parla de dues persones que s'enfronten a la mort i l'impacte que té en els seus fills, en el seu entorn", va explicar Almirall, que interpreta a una de les filles de la parella.

D'altra banda, l'actriu va explicar que la idea de la pel·lícula neix de la trobada del director amb uns amics que, com la parella protagonista, volia morir plegada a Suïssa. En un primer moment, aquesta parella havia de protagonitzar el film amb la seva filla, però per motius de salut, el projecte queda aparcat i es reprèn des de la ficció amb Àngela Molina com a musa i pal de paller del llargmetratge. Per a Almirall és la seva primera experiència en el cinema després d'haver picat pedra en el tu a tu del teatre. "Estava molt acostumada a assajar les escenes però en Carlos no volia. A ell li agrada assajar els antecedents, els buits de la pel·lícula, amb improvisacions. L'Àngela i l'Alfredo no volien assajar més perquè deien que cremarien la pel·lícula. Aleshores vaig entendre que el cinema és com una jam session, el moment és el més important. No té sentit assajar l'escena abans perquè el que té sentit és el present pur que la càmera capta. El Carlos Marqués-Marcet roda molt, vint-i-cinc preses de cada escena, quan habitualment se'n fan tres", va detallar Almirall, sobre el procés de creació de 'Polvo serán'.

En la pel·lícula es fan servir recursos narratius com la música i la dansa per parlar-nos de com viu la protagonista aquest últim ball, amb escenes musicals a voltes oníriques a voltes amb plomes i lluentons, al més pur estil de Broadway. "Moltes vegades és difícil acostar-se al tema de la mort, i a través de la sublimació de l'art, del cant, de la música, del ball i de l'estètica hem arribat a llocs tan misteriosos on ni la paraula ni la mirada poden arribar", va reflexionar Almirall. Una part fonamental de 'Polvo serán' és la companyia de teatre i dansa La Veronal. "Van crear les coreografies en només cinc dies amb la música que va compondre especialment per a la pel·lícula Maria Arnal", va apuntar. "El personatge de l'Ángela Molina, que ve del món del teatre, transita el camí cap a la mort des de la música i la dansa, i converteix el seu present en un musical per continuar caminant i no bloquejar-se". La Claudia decideix cantar i ballar la seva mort, convertir aquesta última etapa en el darrer espectacle que protagonitzarà. Perquè la por no guanyi la partida i abandonar aquest món terrenal amb la satisfacció de fer-ho a la seva manera, o com diria Sinatra, on my way.