Jaume Muntada: "Ho he mamat de petit, se’m va encomanar fer pessebres"

· Quan et vas aficionar al pessebre?
Jo recordo haver estat als pessebres des del minut zero. El meu pare ja era pessebrista i voltàvem per allà amb bolquers, com qui diu. A part, a casa també fèiem el pessebre, tant jo com els meus germans. El meu pare hi va entrar dels primers, després dels fundadors, que van ser el Girbau, el Coromines, el Castells i el Ferrer. Aquella època la recordo amb molt afecte. No hi havia cinema ni pel·lícules en color a la TV. Recordo passar-nos els dissabtes i diumenges sencers aquí, escoltant el Carrusel deportivo a la ràdio. I arribar a casa plens de guix i la mare rondinant, d’arrebossats que anàvem. Sempre he sigut una mica artista i bohemi, i he tingut facilitat per anar a dormir tard i pintar. Com que ho he mamat des de molt petit se m’ha encomanat fer pessebres.

· I com era, el local?
El local era diferent, el terra era de fusta i molt més alt, i no teníem la part que vam annexionar del pati d’armes de la caserna de la Guàrdia Civil. I no teníem el pis de dalt. Tot era de taulers, que cada any anàvem apedaçant, els pintàvem amb les sobres de pintura. L’empostissat era més petit i la fusta es podria més perquè hi havia molta humitat. En aquella època només es treballava amb guix i la humitat era present al local a totes hores. I feia molt fred, el clima era més rigorós que ara. La  llar de foc sempre anava a tot gas i ja fèiem per manera per escalfar-nos. 

 · Quin tipus de pessebres fèieu?
Tots els pessebres eren molt tradicionals, la majoria no eren temes bíblics, sinó la matança del porc, la missa del Gall, la Grossa de Nadal. Recordo Alfons Gubern, que feia uns pessebres molt avançats a la seva època, fins i tot pintats amb purpurina. La majoria seguien la pauta tradicional, amb cases de pagès, paisatge català, i algun d’hebreu.

· I fets amb quins materials?
Bàsicament, fets de guix, no escaiola, perquè és un material més rústic.  A vegades, les plaques es trencaven i trigaven a assecar-se, però amb guix tenies més textura de les pedres, com que no hi havia porexpan. Tot es feia amb elements naturals. Els arbres es feien amb branques de debò i anàvem a buscar fulles i branques per fer els avets, sorra vermella a Can Padró, etc. Recordo Josep Garcia Sellarès (el Pintoret), que ens subministrava fusta de cirerers de pastors perquè els troncs són molt rectes i anaven molt bé per fer les bigues.

· I com era el grup?
Va haver-hi una època que ens havien criticat que érem un grup tancat, però també era per l’espai. En aquest sentit, jo vaig fer el primer pessebre el 1975 i no hi cabia, i es va exposar a l’Escola Sant Esteve. Després dels sopars al local, s’aixecaven les vaques sagrades del grup i passaven pessebre per pessebre per opinar. Però no era amb esperit competitiu sinó per ajudar i perquè quedés millor.

· Hi havia absència de dones, oi?  

L’única dona que havia vist aquí fent pessebre era Margarida Gubern, filla d’Alfons Gubern. Després, era costum que les dones dels pessebristes vinguessin a l’hora de sopar. Portaven la coca, el termo de cafè, un rodó de quilo per fer torrades, i fèiem ressopó aquí. Les dones sempre havien donat suport als seus marits. 

· Quina és la teva etapa preferida?
Els sopars amb el jovent com Toni Penalba. Vicenç Girbau ens mirava amb escepticisme, i el meu pare ens defensava, ja que érem garantia per a la continuïtat, com el jovent d’ara.

· Vas entomar bé la modernització?
Tot el que sigui per millorar, ho accepto bé. Vam incorporar Fayos i Capdevila al grup i ens van obrir les portes a treballar amb el poliuretà  expandit. Tots som receptius i ens hi hem adaptat bé, tot i que com que vaig fer una parada un temps, em va costar més. 

· Per què has triat el pessebre més gran de l’exposició?
Perquè volia celebrar que fa 50 anys que faig pessebre i m’hi veia amb cor, tenint en compte que estava a l’atur. Però al setembre vaig començar una feina i he anat molt just, he dormit molt poques hores, m’ha tornat a passar el que no volia. Però vist el resultat, estic content, perquè he pogut plasmar la idea que tenia al principi. Crec que el pare n’estaria orgullós. 

Un tret principal del teu caràcter?
Resilient i positiu
Un defecte que no pots dominar?
No sé anar a dormir d’hora
Una persona que admires?
El meu pare, Joan Muntada
La teva paraula preferida?
Endavant les atxes
Quin plat t’agrada més?
La cuina mediterrània i de km 0
Un viatge pendent?
L’est del Canadà i Alaska
Un músic?
Rock català
Una pel·lícula?
Totes les d’Alfred Hitchcock
Un llibre?
Em va marcar molt ‘Los Cinco’
Un racó de Castellar?
L’era d’en Pestasques vista des del monument d’homenatge al meu pare
Un desig? 
No vull més guerres, vull la pau