L’historiador Adrià Fortet va oferir una conferència sobre l’origen del conflicte a l’Orient Mitjà entre àrabs i jueus
L’Aula va acollir dimarts passat la conferència La tragèdia d’Orient Mitjà: Consideracions i perspectives a càrrec de l’historiador terrassenc Adrià Fortet, doctor en història comparada, política i social i docent a la UAB. El ponent va oferir una perspectiva general del conflicte entre Israel i Palestina, “els moments clau en la història per entendre la narrativa de cadascun dels bàndols”, va dir Fortet. L’historiador va lamentar la profunda “deshumanització” a banda i banda de la frontera en aquesta guerra intermitent que dura més cent anys.
Precisament, la longevitat del conflicte que malauradament han heretat diverses generacions, és un dels principals esculls que dificulten que s’arribi a un acord. Els interessos geopolítics per part de superpotències com la Xina, els EUA i l’URSS –en el seu moment–, se sumen a les conviccions religioses i a la ferida emocional, una combinació explosiva que polaritza encara més l’interminable episodi bèl·lic i de violència.
Sense prejudicis i a còpia de fets i dades, l’historiador es va remuntar al 1914, amb l’eclosió del sionisme i del debat obert entre els líders jueus a Europa que demanaven “un estat propi per deixar de ser perseguits”. “Es va imposar la frase ‘Palestina, una terra sense poble, per a un poble sense terra’”, va remarcar el ponent. Les postures més radicals donaven suport a aquesta tesi, però, és clar, “a Palestina ja hi vivia gent, no estava buida, i el 94% de la població eren musulmans”. Fortet va recordar el context colonialista d’Europa, “perquè els europeus estaven convençuts de la seva superioritat, del dret a controlar la resta de territoris i portar-hi la civilització, la llengua i la cultura”.
Amb aquesta lògica colonialista i després de l’auge del feixisme i l’antisemitisme a Europa, i de l’imperdonable Holocaust, l’opinió pública i l’ONU –acabada de fundar el 1945– van legitimar l’aspiració territorial de la comunitat jueva per ocupar Palestina. “Van passar de nou milions de jueus a Europa a tres. Van ser exterminats. La majoria de jueus es van fer sionistes”, va subratllar. Fortet va explicar que, després de la Segona Guerra Mundial, la majoria de països no va voler acollir la comunitat jueva i van veure una oportunitat en l’onada colonialista a Palestina. D’altra banda, la repartició imposada del territori no satisfeia cap de les dues comunitats, però els jueus van decidir acceptar-la per aconseguir el suport de l’ONU i la proclamació d’un nou estat.“Els àrabs estaven en contra dels colonialistes, no volien cedir el 55% del territori als jueus i no reconeixien el dret de l’ONU a decidir”.
Però el 14 de maig de 1948 el líder David Ben-Gurion va declarar la independència del nou estat d’Israel. I a partir d’aquest moment, la guerra no abandonarà aquest territori. Esclata la guerra de la independència (1948-1949) que guanya Israel amb el suport militar de països com Txecoslovàquia, tot i el suport militar d’Egipte, Jordània i el Líban a la comunitat àrab. “Aquesta guerra és l’origen del problema dels refugiats. 750.000 persones abandonen casa seva i no marxen voluntàriament”, va comentar. La majoria d’aquestes persones acaben en camps de refugiats de països àrabs, uns camps que esdevenen gueto “perquè no els acullen ni els donen la ciutadania, no tenen drets”. No hi ha vida més enllà dels camps, i els refugiats d’origen es transformen en famílies. “Les 750.000 persones es converteixen en 4 milions. Volen tornar a casa seva”, va detallar. La Guerra dels Sis Dies, la primera i la segona intifada, el procés de pau de Camp David, la dretanització de la societat israeliana, la incursió formal de l’Iran al conflicte i tot un reguitzell d’esclats de violència que ens porten fins el 7 d’octubre del 2023 amb l’atemptat de Hamas.
Finalment, Fortet va apuntar que la comunitat àrab considera la situació “una injustícia, un greuge històric”, i que els refugiats han de poder tornar a casa. Per part d’Israel no estan disposats a renunciar al territori. Dues postures, de moment, lamentablement irreconciliables. “Sempre paguen les conseqüències els més vulnerables”.
