“Com a societat jutgem la víctima i la fem culpable”

· Què et va empènyer a escriure sobre la teva experiència?
El primer llibre Maite vaig ser jo, però podries ser tu, vaig decidir que el faria just en el meu procés de recuperació com a víctima de violència de gènere. Ho vaig tenir clar en un moment encara de xoc i de col·lapse emocional i psicològic. Tenia l’hàbit d’escriure i tenia clar que quan estigués una mica refeta i reconstruïda, després de comptar amb suport i acompanyament terapèutic i psicològic, m’agradaria escriure. El que em va moure no va ser tant un catarsi cap a mi, que també ho va ser, sinó la idea que el llegissin homes i dones, per transmetre aquesta realitat que moltes dones hem viscut. M’he sentit cridada a fer visible aquesta realitat.

 
· Aquest primer llibre és una novel·la, però es basa en la teva història personal.
Els fets de Maite vaig ser jo, però podries ser tu són reals. He canviat noms, relacions entre personatges, però tot el que s’hi explica és real. Moltes dones m’han dit que s’hi senten molt identificades. Hi ha tants detalls, tantes expressions, tantes estratègies elaborades pel maltractador... Són patrons de maltractament que són molt fàcilment reconeixibles. Al llibre hi ha molta informació sobre el modus operandi d’aquests individus, però també de les fases que anem passant les dones. Vull mostrar aquesta transició que fem en aquest procés d’estar convivint amb una persona que et maltracta, quan talles el vincle i acabes la convivència i tot el que ve després. Em sento valenta i amb capacitat per a parlar-ne públicament des de la senzillesa, claredat, franquesa i honestedat.

· Què et va ajudar a poder sortir d’aquesta situació de violència?
El procés de recuperació ve després de prendre’n consciència, del despertar. En el meu cas vaig prendre consciència que estava atrapada en una relació després d’anar sumant cosetes a les quals no vols donar importància i vas relativitzant. És un procés de negació i d’engany, i d’autoprotecció, i una manera de sobreviure en aquest context. A mi em van ajudar molt les amistats. És important poder comptar amb persones a qui els puguis dir si estàs bé o malament, i sobretot que no et jutgin. Com a societat jutgem la víctima i la fem culpable d’estar allà on està, de permetre-ho. Faci el que faci, per acció o per omissió, ho fa malament. Els amics van ser la vàlvula d’escapament d’aquest patiment físic i emocional, per poder rebaixar tota la tensió.

· Quines eines vas trobar a l’administració pública?
L’acompanyament psicològic és una gran ajuda. Concretament, vaig tenir molta sort de poder comptar amb el suport dels SIE (Servei d’Intervenció Especialitzada) i els SIAV (Servei d’Informació i Atenció a la Violència Masclista), els serveis de què disposa l’administració, universals i gratuïts, per a totes les dones que estiguin patint violència masclista. La xarxa, la família i els amics, i aquests serveis públics d’acompanyament psicològic, afavoreixen que puguis refer-te i recuperar-te, reconstruir-te per tenir una vida el més normal possible.  

· El segon llibre ‘Trenquem silencis’ el vas fer des de més distància emocional, és un assaig.
A Trenquem silencis parlo des d’un altre lloc. Amb el primer llibre vaig fer moltes presentacions i xerrades, tallers i col·laboracions i pòdcasts a mitjans de comunicació, com Ràdio Occitània, i vaig tenir moltes converses amb psicòlogues i altres dones. És un recull d’informació, amb moltes dades, una reflexió i crítica vers les violències que patim tant per part del maltractador com per part del sistema.

Escolta l'entrevista